Una tarda d’octubre, el vestit, seda i flors,
la tendresa a les puntes de dits, llavis, al cor.
L’aire em fa voleiar l’amor alçant faldilles,
fregant ferm i suau el meu cos d’ofert viure.
M’acarona indolent i seductor em captiva
sota un cel primordial, entre els arbres que vibren.
Vaig acariciant amb l’esguard tot el cicle
de natura en el goig de la tarda infinita.
En aquest estiu luxós
d’arbres i plantes felices,
de flors que rompen en fruit,
de nius d’ocells que refilen,
jo soc una dona plena
que no es pot creure tan rica,
embriagada entre el sol
i la seva ombra magnífica.
Un cel d’un blau esplendent
tot lluent, sense una volva,
amb un vent vivificant
de tots sentits obrint portes.
Senzilla sumptuositat
de les tardes de promeses
del nostre món encantat
que de nit la lluna encensa.
El meu cos sencer descansa,
assaboreix el moment
ben assegut en la calma,
i no interpreta ni hi sent.
Alena al fons, tanca els ulls
dintre l’escalfor que emana
l’abric lleuger, confortable
que l’embolcalla silent.
I el tren segueix endavant
prosseguint el seu viatge
bressolant íntimament
el meu ésser fet sols d’aura.
Reposa l’enteniment
de tanta feina intricada
de llargues hores, llarg temps,
i sols desitja bonança.
Com un llac en la quietud
amb aigua límpida i sana
que frueix de la claror,
que cap vent avui no llaura.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes dalt del tren, Poemes del temps, Poemes solars
El sol va deixant un pòsit
tan espès com una molsa,
gran com la il·lusió de viure,
tot i que som dins l’hivern,
però és tan sedós i amatent
que la vida se’n refia.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes solars
Aquí hi ha el meu desert,
enmig la primavera,
la sequera que em colga,
la inútil existència.
Primavera que lluu
curulla de flors fresques,
em fa de mirall nu,
mostra la meva esquerda.
Assolada dins meu,
la llum del sol s’escapa,
la vella poesia
no troba on recolzar-se.
És la manca de somni,
dolors apoderant-se
d’aquest meu flux vital,
on els presagis manquen.
Però no m’estaré aquí,
en un punt mort prostrant-me,
vull fer cap a un destí
on prendre vital aire.
Com un vano obriré el temps que passa ara,
cada barnilla, un dia de solitud tancada,
força per sobreviure a redós d’un paisatge
arrasat de l’arrel, negat per una llàgrima.
Dies on en cada un burxo una descoberta,
la flor boscana al tacte, l’olor de mare-selva,
on de sobte irromp la mateixa sorpresa:
sense saber ni com, sé que resistiré.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del temps, Poemes per a dones
Blau i verd, cant de la tarda,
el sol sencer s’ofereix,
la llum no pot ser més clara,
fastuosa rellueix.
El meu cor batega encara,
viure és un repte constant,
dins del temps, dolor i ufana
just navegant endavant.
Just va rodolant el temps
en la meva vida sola,
llum, claror, flors del vestit
en la primavera nova.
A la platja el mar és fred
però ja s’albira la joia
de quan el sol farà el ple
i capgirarà la història.
Publicat dins de llibre Convoco bellesa, Poemes de l'esperança, Poemes del desig, Poemes per a dones
Prenc l’ordre d’aquest món
de remorosa vida,
de colors esclatants,
tot claror sense mida.
Dins meu, només garbuix,
sang seca a la ferida,
enterboliment mut
dins l’ofegosa cripta.
Vull assemblar-me al món
al seu natural ritme,
al senzill bategar,
fer-hi funambulisme.
Fujo endavant d’angoixa que em tenalla,
m’afanyo viva cap un horitzó clar
i vull plantar entre el temps del meu dia
gestos, valors que em puguin rescatar.
Temps amb dolor entre buidor d’amor
que ha ressorgit del fons del mar, tenebres,
on el sol pot assecar-me la sang,
les cicatrius amb res no es temperen.
La voluntat de ser feliç em mou,
per molt petita que pugui ser una festa
deleixo a fons el seu regal tot nou.
Ara ja no, no desespero, sols
un feixuc llast resta dins meu i em crema,
però trio el sol com la més gran conquesta.
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 