Category Archives: Contes curts

      No sé com m’ho vaig fer per prendre aquella decisió sobtada, però de cop em vaig trobar amb el bitllet d’avió a la mà i havia de venir.

     Havia llegit el teu nom al diari: Olga Krisnetsov. Viatjaves a Praga des de la teva Rússia natal, i sentia que havíem de retrobar-nos a la ciutat on, feia vint anys, ens vam conèixer. I on també vam acomiadar-nos, deixant enrere la nostra plenitud.

     Aquella tarda plovia, i jo tenia la cara mullada per les gotes de pluja i per les llàgrimes, i encara conservo al meu interior la infinita tristor blava del cel amb la intensitat dels teus petons i la teva mirada desesperada pel nostre adéu.

     Vaig acaronar-te el cabell i la pell xopa de la cara, aquells trets que tant estimava, i el teu cos sencer es vas estremir sota la teva jaqueta d’ant marró. Vaig tornar a abraçar-te, i després vaig marxar, girant només un sol cop el cap, i tu seguies dreta al mateix lloc, immòbil, en una posició de plena espera.

     Aleshores tots dos només érem estudiants, i tu ja burxaves en el camp de la literatura. Conservo els teus poemes en rus, escrits per a mi, en el teu alfabet ciríl·lic que a mi em semblava profètic. Però no vaig poder decidir casar-me amb tu.

     Procedent de darrere el teló d’acer, membre activa del Partit Comunista, amb tot el cabal de visions contraposades que teníem del món i de la vida, no vaig tenir valor de continuar amb tu més enllà de les vacances.

     Una cosa ben pròpia de mi, com ara, a punt d’agafar l’avió, que torno enrere i tampoc no sóc capaç d’arribar fins a les darreres conseqüències dels meus sentiments i fer el cop de cap de venir a trobar-te.

     El vaig conèixer al bar de la Terminal-A de l’aeroport de San Salvador. S’asseia a la barra amb posat malenconiós, la seva llarga còrpora traspuant sencera una fonda masculinitat. Seia davant un got de cervesa i, en agafar-lo, la mà li tremolà una mica.

     Em va mirar als ulls quan vaig anar a demanar un tallat. Una mirada oberta i transitable que em va fer asseure al seu costat.

     —On vas? –em va demanar, mirant el got.

     —A Costa Rica.

     —Ah!, jo en vinc, d’allà –va dir lànguidament.

     —I tu, cap on vas? –li vaig preguntar, realment interessada per la seva persona.

     —Oh!, a Austràlia. Hi tinc una competició de surf. Vinc d’entrenar a les platges de Tambor. Allà hi ha onades fortes, i no hi fa mai vent.

     —Ets australià?

     —No, americà, de Seattle.

     Era primera hora del vespre i els avions s’enlairaven contra un cel violat. Se sentia de fons el retruny somort de les turbines.

     —Els aeroports són com cementiris –va dir de cop–. A Tambor he deixat enrere l’única vida que voldria viure. Aquí veig que s’ha acabat per sempre.

     Li vaig posar una mà damunt la seva.

     —Què t’ha passat?

     —Res. He perdut una noia que vaig conèixer. Fins ara no m’he adonat que no era un joc.

     —I no hi pots fer res?

     —No, vaig ser jo qui la va fer fora. Jugava a no necessitar ningú. Ara no tinc ni el seu telèfon. Puc tornar a Tambor, però ella ja ha tornat a Itàlia. Això és com la mort.

     Ens va sorprendre el reclam de l’hostessa cridant a embarcament per l’altaveu. Es tractava del seu vol.

     Em va estrènyer la mà i, traginant la seva motxilla, s’encaminà cap al passadís 32. El vaig mirar mentre s’allunyava. Després, pensarosa, em vaig adreçar cap a la porta 21, esperant que la seva experiència em servís per aconduir millor el meu caminar per la meva vida. Tanmateix, em sentia exultant perquè a mi encara m’esperava la descoberta d’un nou món.

     Em va agradar, Joan, com vas explicar els teus atacs d’angoixa, com, de sobte, et vas alliberar i donar, com vas voler demanar-me el telèfon, com en cap moment em vas enganyar.

     Em va agradar la teva edat jove -només 29 anys-, l’alçada llarga de la teva planta, el teu cabell suau.

     Em va agradar com vas venir a asseure’t, prop de la meva taula, per fer-te convidar.

     Em van agradar els teus llavis amarant-me la galta: tu et vas empegueir, jo em vaig torbar.

     I així vam compartir un vespre, que va arribar a altes hores (havien de tancar).

—Vinga, jo t’acompanyo.

—És tard, Joan, deixa-ho estar.

—Vull estar amb tu més estona.

—M’agradaria, però… ca!

—Em convidaràs a casa?

—És que no tinc fet el llit.

—Jo amb tu el desfaria.

—Ai, quina punxada al pit!

—El pit jo et besaria.

—Besa’m els llavis, així.

     Que fascinador que estaves amb el rostre tan polit. Petons, dits, llavis, carícies, i la tendror de la nit.

—Em deixaràs entrar a casa?

—Escolta… és que ja t’ho he dit.

—Així, no em tens confiança?

—És que temo l’avenir.

     Però que preciós que estaves amb aquell somriure fi.

     Ai, rostolls punxants no deixaven que m’arborés de desig.

—I què passarà demà?

—Anirem a esmorzar junts.

—I si et sents molt malament? I si l’angoixa t’esmuny?

—Podria passar, podria… Però sóc estalvi si estem junts.

—Confiar m’agradaria, però jo tinc por, Joan.

     Quina bellesa infinita la dolçor del teu petó. Un foc vermellós sentia.

—Dóna’m una oportunitat

—És que temo la malaltia que abans m’has explicat.

—Aquesta angoixa que sento?

—Sí, tinc por.

—Molta por?

—Sí.

—Doncs sent així, ho lamento. Ho haurem de deixar aquí.

     Com ploraven les estrelles, com em tremolava el pit, quan et mirava anar-te’n, desaparèixer en la nit.

Pare,

     A cada moment se’m fa inaudit com se m’obre un buit sota els peus.

     Avui, dimecres, en l’autocar que em porta al gimnàs, llegeixo el suplement de cultura del diari Avui i penso: “Això m’agradaria ser, crític de llibres”. Crec que tindria capacitat, ganes, il·lusió. Per fer aquesta feina no em fan falta les cames, ni tornar a caminar. Però m’ausculto en profunditat i torno a descobrir que no tinc la força que m’empenti, perquè tu, d’ençà que estic a la cadira de rodes, m’has abandonat.

     I així em queda reduïda tota la meva força, abandonat com m’has deixat, aïllat de tu per un cordó estèril, vacu, només ple de buit.

     I en això s’ha convertit la meva vida, que abans de l’accident estava en un punt àlgid, excels, en relació amb tu, que sempre m’esperonaves cap al futur.

     Però la buidor més impactant ha sigut la d’aquest cap de setmana, quan he estat malalt. No cal que et demani que et quedis amb mi, perquè amb les teves excuses sense pes, amb el cap cot, avergonyit de mi, te’n vas, i em llences altre cop contra les cordes de la teva negació.

     Va venir el metge, que entre plors va avisar la mama, i va dir que la febre i aquests marejos són provocats per una gran tensió. I a mi m’estranya, perquè jo no en tinc, de tensions. Només una gran pena per no poder estar ja mai més a l’alçada del que tu esperaves de mi. Per ser per tu només aquesta pelleringa.

     Però no t’odio, ni et maleeixo, ni tampoc no em rebel·lo. Només em creix, forta com l’onatge del mar, una incomprensió desoladora, i aquesta malaltia que torna i torna, i que neix al nucli d’aquest desficiós desconcert, que és l’absència incomprensible de tu.