Category Archives: Contes curts

ROSA:    Saps què penso, Joan? Que potser estic a punt de morir, perquè em sembla impossible tanta felicitat.

JOAN:     Sí que es pensa això, oi?

ROSA:    Escolta, passi el que passi, recorda que ets el millor que m’ha passat en molts

anys. El millor. Recorda sempre això.

JOAN:    Quina sort, Rosa, que ens hàgim trobat al grup de teatre. Quina sort que hem tingut.

ROSA:     Sí, quina sort.

JOAN:    Oh, Rosa, com ho saps, això? Com saps que això és el que m’agrada més del món?

ROSA:     Perquè et conec.

JOAN:     Tu em toques com jo sempre he desitjat que em toqués un noia.

ROSA:     …

JOAN:     Deus ser molt rica, si tens tant per donar.

ROSA:     …

JOAN:     Per què m’estimes?

ROSA:    Perquè… sento on s’empelta la vida en tu.

JOAN:     És això, és això. Rosa, que bé! Quina meravella!

ROSA:     M’encantes.

JOAN:     Tu a mi també.

ROSA:    Et sento tan profundament, Joan.

JOAN:     Jo també et sento. Quina plenitud!

ROSA:      …

JOAN:     Oh Rosa, quines mans! Cap dona m’ha tocat mai així.

ROSA:    És que jo t’estimo.

JOAN:     …

ROSA:    Ets deliciós.

JOAN:     Tu sí que ets deliciosa.

ROSA:    Amb tu em sento una persona rica i completa.

JOAN:     Jo amb tu també.

ROSA:    Sé que sempre t’estimaré. T’estimo ara que tens trenta anys, i sé que t’estimaré quan en tinguis quaranta, quan en tinguis cinquanta, quan en tinguis seixanta, quan en tinguis setanta. Sé segur que sempre t’estimaré.

JOAN:      …

ROSA:     Perquè plores, amor meu?

JOAN:      No sé. De felicitat.

     Solco la flonja esponjositat de l’aigua. A un ritme pautat, ara més lent, ara més ràpid, faig una figura completa fragmentada amb tres o quatre moviments, a ritme de respiració. Ara inspiro, ara expiro. I en cada moviment em dono impuls. Endavant.

     Sóc conscient de la potència del meu cos, de la força de les cames, de l’elasticitat dels tendons i músculs, de la capacitat dels pulmons.

     Mentrestant, el pensament divaga. Cerca instal·lar-se en una escletxa plaent, en un gest d’estimació, en una paraula tendra. Però resta difós, més aviat eixarreït, sinó amarg. I s’entretén en comptar el nombre de piscines amunt i avall, la suma de metres, l’estona que ha passat.

     Però els braços tornen a fendir activament l’aigua, i els peus, al final del moviment de les cames, naveguen segurs endavant. Altre cop endavant.

     Fa temps que nedo, i no m’equivoco mai. Em deixo portar pel mateix ritme que creo, buscant l’aire en el moment precís, que inspiro de pressa per la boca i que deixo anar eficientment dins l’aigua, aquesta vegada pel nas, més lentament, a un ritme que es repeteix en ell mateix, exacte.

     En la vida sí que m’equivoco, en els moviments que poso en funcionament, en l’energia que genero, en aquelles noves relacions, com si plantés noves vides, la germinació de les quals començo, però que no floreixen mai.

     En l’aigua  només jugo amb mi mateixa. A la vida jugo amb els altres, vides completes com jo que oposen resistències. No he après a nedar en el seu torrent.

     A l’ambient hi fa olor d’ozó. Un aire amb qualitat. Surto de la piscina reglamentària i entro a la de bombolles, barbullosa, escumosa, d’aigua molt calenta. M’hi deixo acaronar, massagetjar, adormir. Puc ser-hi vulnerable sense cap  perill, sense lesió, sense conseqüències.

     A la vida els altres sempre em poden fer mal, deixar de banda, enfonsar en la solitud. Sense perdó. Implacables. I s’instal·la el dolor. I cap plaer no deixa escletxa, ni fa fenedura, sinó que se’n va lluny i et deixa la boca seca.

     A estones entro a la sauna. Estones curtes on no em permeto els mals pensaments. Noto com a l’extensió de la pell corren delerosos rierols d’aigua, transparents i inodors, i respiro el carbó sanitós que crema en brasa. Fondament. El vapor bull, les parets cremen, el meu cos es neguiteja.

     La sauna és allò que més s’assembla a la reacció d’una acció desmesurada, inconseqüent, il·lògica: l’acció d’un altre. Mesurada, conseqüent i lògica segons les seves lleis.

     Només l’ambient extern, en sortir, em retorna. Com tornar al propi seny. I vaig directament cap a les dutxes.

     Aquí encara sóc en un món recreat, com dins d’una ficció. Però on ja començo a preparar-me per al món que cou, aquest que aplega tots els vessants incalculables, d’on sóc una peça real i on el meu sol esdevenir, ultra les decisions que prenc, el fan moure i transformar. Cap a mi mateixa, també contra mi.

     En la dutxa em ve al cap una cançó brasilera, un ritme com un oasi que ha foragitat el dolor. Com si, increïblement, m’estigués preparant per una cosa bona. Em trec, amb cura, l’olor del clor. Em rento en profunditat la cabellera, dos cops. I deixo lliscar l’aigua, esllanguidament sobre mi, en vetes que s’esfilagarsen i després es tornen a trobar. La transparència de l’aigua. La netedat.

     Assecar-me el cabell és una feina feixuga. Arribar a l’arrel. Treure’n la mullena. Després, donar-hi forma. Un procés costós i llarg, com arribar a la comprensió d’alguna cosa, després adaptar-la a la pròpia realitat. I quedar-hi conforme.

     Finalment em vesteixo. La roba no fa una olor impecable. Ha quedat marcada per haver-la portada, pel fluix, per la suor, per un deix d’olor de cuina. Una cosa que és viva, qualsevol cos, a despit d’ell mateix, deixa la seva influència en tot. Una dona que plora, per fora i per dins, encara més.

     Al carrer em ve a rebre el sol, l’aire i la pols. I el moviment incessant a ritme de viure. Segueix sent el món esfondrat, en el qual el meu home m’ha deixat per un altra dona. Una dona que també té pensament, i cos, i músculs i cabell i tendons. Un món amb el mateix esvoranc esllavissat que m’acompanya a tot arreu. Més amb la presència d’aquesta altra dona que d’ell mateix. I l’alarma. I l’escàndol.

     Però com quan es comença a aprendre a nedar, primer cal surar. I només després fer petites braçades. Cap a algun lloc, al marge del corrent. Aprenent a respirar. Amb els ulls oberts, amb el pensament atent.

     Tanmateix, aquest és el món que prefereixo: insalubre, pol·luït, amb colors i olors que de vegades fereixen. Amb camins tancats i camins oberts, i altres per coneixe’n si hi ha via, o el mateix final. Un món on ningú, tret de mi mateixa, espera que hi aprengui a navegar.

     El barri donava al mar i la seva salabror inquietava. Es corcaven les fustes, s’abutllofaven les parets, es feien grumolls als vidres.

     El carrer era ombrívol, amb verdor de falguera i molsa, i els gats que n’habitaven els cellers i les entranyes miolaven amb una queixa esquerdada. Aquell era el gemec de la ciutat.

     Casa seva era al corriol de les voltes, rònega, envellida, escrostonada.

     Acompanyada pel so feréstec de l’onatge, vaig pujar-ne els graons desgastats amb l’ànima encongida. Feia olor de mar enllotat.

     Li portava una carta. Feia de mosso de bastaix i aquell era un encàrrec especial del batlle, el meu pare. L’endemà, diumenge, dia del Senyor, calia que anés a recollir una comanda provinent de Tunísia: l’anell de prometatge de la meva germana.

     Vaig trucar a la seva porta trista amb un sol cop de balda. De l’interior es va sentir renou de cadires,  després uns passos àgils acostant-se.

     Quan va obrir la porta va semblar que s’obrís un batent del cel.

     Mai no havia vist un home tan bell.

     Tenia un rostre angulós, de trets delicats i gentils; els ulls blaus li brillaven com les joies, i tot el seu rostre exquisit estava ornat d’abundós cabell tan fi com l’or. La seva planta imposava.

     Malgrat la inexperiència de la meva joventut, que just es despertava, vaig sentir un fort torbament. Ell va adonar-se’n.

     —En què et puc servir? —va fer, amb el vibrant de la seva veu formosa.

     —Duc això per a vostè —vaig respondre-li amb un fil d’alè.

     Ell s’ho va mirar just un moment.

     —Entra, dona! No t’estiguis al cancell —va dir, amb un gest afectiu de la mà.

     Hipnotitzada, vaig fer cap endins, del tot retuda.

     Ell va deixar la carta damunt la taula i em va acaronar les galtes. Jo no sabia que es podia ser tan feliç. Després va joguinejar amb les meves trenes.

     I mentre jo tenia la boca badada, em va empènyer amb el seu cos cap a la paret i, com de contraban, em va fer un petó golafre, tou, xop, intens. Amb la boca sencera, amb tots els llavis.

     El seu sexe dur em trastornava.

     Després es va desfer de l’abraçada i em va recompondre el cabell. Jo tremolava.

     —Au, ves, ves —va fer en un xiuxiueig—. Ets molt maca. Ja et buscaré.

     Jo vaig marxar amb el sexe cremant i l’eco de les seves paraules eixordant-me.

     Després hi va haver un naufragi i no el vaig tornar a veure mai més. Alguns diuen que ell ho va aprofitar per fugir amb l’anell.

     Mai no he pogut oblidar-lo. 

     Tot el que em deies em donava esperança. Els teus petons m’esperonaven la il·lusió. La nit condensava els meus somriures sorgits de tu mateixa a la sala del bar on et buscava, sota el teu caliu i la remor de jazz de l’orquestra.

     Nàufrag en la meva vida, perdut en un desert de sorra, cercava el degotar de la teva rosada, sempre passada la mitjanit, ja feliç en l’autobús que em duia fins a l’altra banda de la ciutat, on una matinada, a la impensada, t’havia conegut.

     L’oreig de l’aire m’avançava la teva figura, m’impulsava a orientar-me cap a tu com una brúixola, i la lluna plena de la teva imatge inundava el meu pensament tota la setmana fins al proper dissabte.

     I tu eres asseguda en una taula, sola, tota sencera per a mi, i quan te m’acostava em responies que  justament m’esperaves.

     Només de veure’t se’m disparava el cor, i tot el món obert es concentrava en tu i es transformava. I a la sequera del meu no-res eixut hi arribaven els teus dolls d’aigua dolça perfumada.

     Venia després el teu somriure ofert, els teus petons gustosos i bullents, l’olor de la teva cabellera llarga, estesa com un llenç de futur, la teva mirada plena d’ànima.

     Al teu espai hi crepitaven estels, i els teus llavis gruixuts i molls deixaven veure la blancor de les dents, que fregaven els meus sospirs en besar-te.

     I una vegada, només una, en un portal, acompanyant-te, et vaig besar els pits, la força dels teus mugrons turgents, xops de la meva saliva. Els teus pits oferts amb la mateixa impudícia que una flor oberta regalimant el nèctar de la vida, florint entre la teva brusa descordada i premuts a les bandes pels sostenidors desplaçats.

     Els teus pits i els teus petons era el què em donava esperança. Aquella trobada sense cap paraula que mai fixés res entre nosaltres, sense cap conversa intencionada, només l’escalfor, i els somriures, i la cova del bar dins la mateixa cova de la nit.

     Fins aquella vegada que la teva taula ja era ocupada per un altre, que em van dir que era qui vivia amb tu. I aleshores es va aturar de cop el bufar de l’aire calent del meu oasi, i el tremolor del reflex de les palmeres a l’aigua va petrificar-se, fins que es va assecar amb el meu plany i es va extingir.

     Tenia un riure trencadís que sacsejava el seu cos sencer: era una altra de les coses d’ella que m’encisaven.

     Des del fons del bar, on s’endinsava, es veia la lluna alta damunt la badia, i un raig de claror lunar que il·luminava una llenca bellugadissa del negríssim mar. Les bombetes esgrogueïdes i l’olor de sofregit de la barra feien una sensació pobrissalla en contrast amb la bellesa pura de la platja.

     Jo no podia apartar d’ella la mirada, i malgrat sabia que vivia amb un dels cambrers d’un dels locals nocturns, i en realitat esperava que ell plegués, quan la trobava sempre em commovia, i intentava copsar les sensacions que em provocava retenint-la àvidament amb la mirada: el rostre, el cos, les expressions, els gestos. També retenia la seva veu i el seu alè, i l’olor de dona roent que alguns cops em feia pujar llàgrimes. De vegades, també, l’acariciava.

     De la meva passió per ella no me n’amagava, i en les nostres trobades ella consumia, cigarreta en mà, una cervesa darrere una altra, mentre jo prenia una simple llima o, de vegades, grosella amb sifó.

     Malgrat que érem de dos móns introbables, ella sempre m’acceptava amb plaer. De vegades li escrivia poemes que, després de llegir-los, es desava a la butxaca posterior dels texans. Tot el que feia m’emocionava.

     Jo li parlava de la meva vida activa, i ella, al seu torn, em parlava de la seva malaltia. Tenia una depressió profunda que havia de medicar-se. Jo volia estirar-la cap al meu món, un món diürn on no hi havia cervesa, ni una cigarreta encesa amb l’altra. Però ella s’havia instal·lat en la seva pròpia derrota.

     No hi havia ningú amb qui jo podés parlar amb tanta confiança de mi mateix, dels meus fracassos, dels meus temors, de la meva tendresa. Amb ella s’estavellaven les meves naus blindades i restava nu davant seu. Mai no sentia que hagués de defensar-me.

     Una nit vam anar junts a la platja. Li vaig agafar la mà com si fos la meva enamorada de sempre. Ens vam asseure a la sorra humida, prop del mar que xarbotejava enmig d’una foscor insondable.

     Aquell va ser l’únic cop que vaig tenir els seus petons, més dolços que tot l’imaginable, i el seu cos dúctil i calent restà abraçat llargament damunt el meu. Un fil delicat de lluna il·luminava el seu rostre mentre l’olor salvatge del mar ens penetrava. I així vaig poder expressar-li sense paraules com n’era per mi de preciosa, i de quina manera la desitjava. I el meu esperit va poder endinsar-se en el seu.

     Abans que sabés, l’estiu següent, que mai més no tornaria a trobar-la, perquè a les acaballes d’aquella tardor s’havia llançat pel penya-segat del Turó, des d’on l’havia engolida la profunditat de les aigües.

     I així ara el mar em fa feredat perquè només em retorna la seva absència: la d’una dona per continuar tot un món, per fer brotar un i altre cop flors en la primavera.

A la nit ploro inconsolablement en aquella habitació tancada. Fa una calor sufocant i l’aire condicionat brunz sense efecte. La finestra dóna a un celobert sense aire, i la claror de la bombeta del sostre és grogosa i feble. Estic sola i oblidada per tothom en aquesta habitació que em segresta de la nit d’Istanbul. Només em sobreposo amb la claror blanca i sense ombres del bany, on prenc una dutxa freda sobre la suor que em regalima.

Tanco l’aigua i torno a suar un altre cop, mentre intento refrenar la pena que m’envaeix en aquell isolament de tomba. A molts quilòmetres d’allà, en un altre planeta amb el qual he tallat el fil però que porto dins meu com un espaordiment, el meu home m’ha deixat i res del meu món resta en peu.

L’endemà, d’hora, em ve a recollir l’autocar per fer una ruta pels basars i les mesquites. Fem una volta pels hotels de la ciutat per recollir més passatgers. La gent puja a l’autocar, fresc i luxós, molt arreglada, estirada, com si fossin persones estàlvies de les misèries del món.

Sec al lloc preferent, davant de tot, per estar atenta al paisatge. Al darrer hotel, darrere els últims passatgers, puja un home jove, moreno, àgil, amb una camisa blanca immaculada, que s’identifica com el guia. Miro el seu posat gentil mentre parla, amb un castellà diamantí, com si fos una joia tallada. L’autocar arrenca i l’home ve a asseure’s al meu costat.

—És lliure aquest seient? –pregunta un moment abans.

—Sí.

Veig com el seu esguard llampegueja mentre m’allarga la mà, fina i sensible.

— Em dic Yusuf.

—Jo Maria –contesto, responent breument al seu gest.

El dia és pur i resplendent. La Mediterrània, una mediterrània oriental, envaeix els carrers. Observo un clima de concòrdia i feineig, una sensibilitat fràgil als ulls de la gent, com si celebrés íntimament el goig de viure un dia més. La visió de la ciutat, que es fa entranyable, em guareix com un consol.

—Vas sola? –el castellà com una pedra preciosa entre els llavis.

—Sí.

—D’on ets?

—De Barcelona.

—Parleu un altre idioma, oi?

—Sí, el català.

L’autocar avança entre la confusió del trànsit, rumb al Basar de les Espècies. S’obre pas entre la ciutat, bella, d’arquitectura oriental. Arreu s’albiren les cúpules rodones de les mesquites, com una mostra de profunda civilització. Reposo la vista en l’amabilitat de les formes arrodonides, que transmeten una gran sensació de benestar. El minarets, com un contrapunt arquitectònic, eleven les seves  fines agulles cap al cel.

—Aquesta és la Mesquita Blava –m’assenyala ell.

—Ah sí? –responc amb un lleu somriure, mentre miro just un moment el seu rostre fi.

L’energia del seu cos vibra al meu costat.

De cop, l’esplendor lluminosa del mar em sorprèn com un llamp.

—Això és el Màrmara –altre cop la preciosa veu cristal·lina.

—Ah sí? Gràcies –responc tímidament, enlluernada per la blavor diàfana.

L’autocar arriba a la plaça de la Mesquita Vella, acollidora i ombrejada per frondosos pins. La calor, en contrast amb la frescor de l’autocar, és sufocant i aclaparadora. Davant la plaça s’obre la planta coberta del Basar de les Espècies, i a la dreta s’alça l’escala de marbre que puja fins al pati obert de la mesquita. En aquesta plaça, que bull de ciutadans i turistes, farcida de coloms desmanyotats que passen al vol fregant-te, comença pròpiament la visita guiada. El Yusuf ha congregat el grup, amarat i amb queixes contínues de calor, a una de les bandes de la plaça.

No tinc esma per seguir les seves explicacions i, sense atendre’l, entro a l’edifici resguardat, amb frescor de gruta. La riquesa densa de les olors i el bigarrament de colors m’obren els sentits. M’esquitllo entre les parades exòtiques, assaborint l’aire que corre entre les obertures. La llum, deliciosa i clara, em fa de guia. Prenc de referència la porta principal, per no perdre’m. M’entretinc mirant l’or empal·lidit, de divuit quirats, treballat amb delicades filigranes. Més enllà hi han les espècies, apilades fent muntanya i amb colors hipnòtics.

—Que t’havies perdut? –em pregunta per l’espatlla la veu del castellà joiós.

—No, perdona, és que tenia calor –m’excuso, mentre miro de front per primer cop els seu rostre de faccions orientals, amb trets delicats i valents. Els ulls són vius com una brasa.

Em barrejo entre el grup, que s’exhibeix i exhala exclamacions d’entusiasme. Els mercaders ens criden per convidar-nos a tastar pastissos, a emprovar-nos robes, a assaborir tes. Altres, com els orfebres o els ceramistes, ens inviten amb grans gestos seductors a entrar als seus establiments. El Yusuf va conduint el grup cap als diversos indrets del basar, organitzat per sectors d’activitat. On ell vol, fa aturar la gent del grup i l’anima comprar. Coneix els propietaris, fa el grup partícip de la seva confiança, regateja en nom seu, i la gent, davant l’il·lusionisme general i els preus assequibles, compra sense pensar-ho.

Després de la visita, anem a prendre un te al mateix pati del basar,  un jardí emparrat i ombrívol on els comerciants fan negocis.

Jo segueixo sola, apartada del grup, però el Yusuf ve a asseure’s al meu costat.

—Com estàs? –em demana, pròxim i vibrant.

—Bé.

—Com és que estàs sola? No tens marit?

—No. On has après castellà?

—És la meva llengua materna”.

—Ah sí? Que no ets turc?

—Sóc un jueu sefardita.

M’explica que els seus avantpassats, foragitats d’Espanya, fa cinc segles que es van establir a Turquia, que té família a Barcelona. Els seus ulls foscos llampeguegen d’intensitat.

De cop, sobtadament, abaixa la veu com per fer-me una confessió.

—Si et convidés a prendre un te quan s’acabi el recorregut, què em diries? –em pregunta, nerviós i sufocat.

—Et diria que sí –li responc amb naturalitat.

—Em diries que sí? De debò? –em torna a preguntar, incrèdul.

—Sí –li responc.

Ell, alleujat, trasbalsat, respira fondo. De manera furtiva, m’agafa la mà per sota la taula i me l’acarona d’amagat, nerviosament. Quedem davant la porta d’entrada del Gran Basar, a les sis de la tarda. En acabar la visita a la ciutat, ens acomiadem amb una mirada íntima, plena de complicitat. Falten encara gairebé un parell d’hores per a la nostra cita.

*

Quan ens tornem a trobar, ell està desficiós, ple d’un neguit vital. Jo li somric pacientment i aleshores li retorna la confiança.

Prenem un te, seriosos, conscients de ser observats, a l’exòtic cafè de dintre del Basar, amb mosaics de dibuixos i colors exquisits.

En sortir, caminem pels carrers de la ciutat antiga.

—On anem? –li pregunto jo.

—Vols anar al Màrmara?

—Sí, encantada.

Anem de costat, sense tocar-nos, trasbalsats, desconcertats per l’estranyesa d’estar junts. Jo observo la ciutat fabulosa, les persones, que em provoquen una gran sensació de misteri.

—Qui són aquestes dones vestides com la mort?

—Són turistes de l’Aràbia Saudita.

—I aquests nens mudats com de Comunió?

—Celebren la Festa de la Circumcisió.

—Com és que a tot arreu hi ha tan poques dones?

—Els afers del carrer són per als homes. Elles s’estan a casa.

I penso: Istanbul, una ciutat antiga sota el poder masculí, un poder que a cada passa es nota a flor de pell.

Passem per davant la mesquita Blava.

—On reses, tu? –li pregunto

—A la sinagoga del meu barri, al costat de l’escola jueva on vaig anar.

—Hi parlàveu castellà?

—No, hebreu. I tu, on reses?

—Jo? Enlloc. Com és el teu barri?

—De gent benestant.

—I el castellà que parles amb mi és el de la teva família?

—No. Entre nosaltres parlem castellà antic. Després vaig aprendre el castellà modern, per poder fer de guia.

—Fes-me alguna pregunta en castellà antic.

—Onde moras?

—Què vol dir?

—On vius?

—Ah, sí, també es pot comprendre.

—I tu, en català, pots anomenar totes les coses del món?

—Sí, totes.

—Pots treballar-hi en totes les disciplines?

—Sí.

—Com es diu “alma”?

—Ànima.

Mentre caminem i parlem, contents d’estar junts i cada cop amb més confiança, s’ha fet vespre. El Yusuf em porta al pont de Gàlata, on s’apleguen els pescadors, sobre un Màrmara de seda. Ens asseiem a un racó fosc de les escales, i el Yusuf, ara ofert i proper, m’agafa la mà, tendrament, i sense deixar-la anar ni per un moment, m’explica coses de la història del seu poble, de la seva cultura, de la situació de la seva família a l’holocaust jueu. Després, furtivament, va per fer-me un petó als llavis, amb l’alè perdut perquè jo no el rebutjo ni el maleeixo. Agafa coratge i els seus llavis molsuts i calents freguen els meus. Davant la seva incredulitat, jo li retorno un petó rere un altre, lleument, fins que el darrer li faig profund, sentint el seu gust deliciós. Ell queda rendit, esmaperdut. Quan li retrona la confiança, encara esbalaït, em fa amb les mans carícies que em fan reviure.

—Mai cap dona m’ha mirat amb tanta claror. Gràcies per fer cas de la meva vida – diu emocionat, sincerament.

A mi les seves paraules em ressonen com frases de l’Antic Testament, com quan a l’església es donen les gràcies a Déu.

Més tard el convido a anar amb mi al meu hotel.

—No em deixaran pujar. Està prohibit.

—Prohibit? Per què?

Però té raó. Al meu hotel li barren el pas. No els importa el que facin els turistes, però, en nom de la moral islàmica, els turcs tenen prohibit estar amb ningú si no presenten el certificat de casament. Jo insisteixo repetidament, però no hi res a fer.

Després intentem agafar una habitació en altres hotels, però de tot arreu ens foragiten amb una negativa rotunda. Esmaperduts, humiliats, voltem com dos refugiats per la ciutat. Jo ara desitjo, anticipant-lo, el seu cos elàstic com el d’un felí.

—Es igual, Déu no vol –diu ell abatut, resignat.

—A Déu tant li fa. Són els homes els qui no ho volen –li responc jo, sense sotmetre’m.

Finalment, ja tard, esgotats, mentre ell abomina de l’endarreriment del seu país, entrem a la cafeteria d’un hotel luxós que no tanca en tota la nit.

—Em trobes un home desitjable? –em pregunta, torbat i seriós.

—Sí. T’he desitjat d’ençà que t’he vist –li responc jo, adonant-me que ha estat així. Ell es torna vermell,  ple de sobte d’una mena de febre.

—Doncs així anem a casa meva –diu resolut.

—Vius sol? –li pregunto jo, sorpresa.

—No, amb la meva mare. Però ella a aquesta hora ja dorm.

Jo desitjo realment estar amb ell. Recuperats, amb una mena de pau retornada, sortim de l’hotel i prenem un taxi en direcció a casa seva.

Un cop al seu menjador, ell agafa un marc de la vitrina i m’ensenya una foto de la seva tia, morta en un camp de concentració. Me la miro amb un respecte reverent: una dona jove, morena com ell, ben vestida, cofada amb un barret discret, dreta en un carrer tranquil d’una ciutat confiada. I als ulls tota la tendresa del desig de viure.

—Tens gana? em pregunta.

—Potser una mica. No hem sopat res.

Ell va a la cuina i prepara una mica de sopar: formatge tendre, olives, pa, fruits secs. Mengem en silenci, presos d’una mena de transcendència.

Després m’abraça, íntimament.

—Aquesta nit ets la meva dona –em diu, intens, amb el seu llenguatge ple de reminiscències bíbliques.

En aquest menjador ple de mobles antics vinguts de la vella Europa, virtuosos i nus, fem l’amor al sofà, precari i estret.

El seu cos és encara millor del que em pensava, i la seva imaginació, exquisida. La penetració la viu com si fos una quimera, i jo tinc un orgasme com un terratrèmol. I en acabat, sota la mirada intensa dels seus ulls astorats, torno a plorar inconsolablement perquè ell no és l’home a qui jo estimo.