Category Archives: Contes curts

    Al segle IV el cristianisme assola Alexandria com una plaga. És una secta de fanàtics que odien el coneixement. En ells tot és foscor i dogma.

     L’any 390 es converteix en la religió oficial, mentre que la ciutat està sota el domini romà. Aquest mateix any els cristians cremen tots els temples i centres de saber grecs, en simbiosi amb les lleis naturals, i, en la revolta que es succeeix, duen a terme una matança terrible.

     Resta intacte només el Museu, de més de set segles d’existència, on s’aplega el tresor del saber de Grècia. Hypatia, gran matemàtica, figura imprescindible de la història de la ciència, n’és la directora. Aquesta dona jove, plena de talent i sensibilitat, ha creat escola pròpia. Erudits d’Àfrica, Àsia i Europa viatgen per conèixer la seva saviesa.

     Filla i alhora alumna del matemàtic Theon, ha inventat aparells tècnics imprescindibles, ha escrit nombroses obres de ciència matemàtica, ha conreat  l’astronomia i la filosofia neoplatònica.

     Cyril, patriarca dels cristians, l’odia. Ella encarna tot el que per a ell és inadmissible: la gosadia de ser una dona lliure, de basar la seva autonomia en l’eminència del saber, de persistir en la seva religió pagana, amb múltiples deesses i déus.

     L’any 420, un dia de quaresma, Cyril dóna ordres estrictes als galifardeus de la seva horda. Quan Hypatia arribi al centre de la ciutat amb el seu carruatge,  cal exterminar-la.

     A aquella hora l’aire del vespre ja duu l’olor de resina del Far encès. Hypatia és sorpresa pels seus agressors: d’una estrebada la fan caure, la colpegen, la despullen, la torturen fins a la mort. Fins i tot després d’expirar el seu cos es profanat i esquarterat. Té, només, 45 anys.

     Aquell mateix any, la gran Biblioteca d’Alexandria també és destruïda. Durant els nou segles següents el món occidental s’enfonsarà en l’absoluta tenebra, el punt àlgid de la qual seran les bruixes, a l’Edat Mitjana, cremant a la foguera de cada poble, de cada llogaret.

     No serà fins al segle XIII que els homes desenterraran altre cop la saviesa latent, palpitant, de la ciència esplendorosa de l’antiga Grècia, pas a pas, com una flor que va obrint-se.

     Comença el Renaixement, època que fa llum damunt tota l’esplendor del classicisme.

     Un riu compacte i incessant de gent ocupava la gran avinguda Magyororzác i avançava amb peu ferm cap a l’edifici del Parlament.

     Milers i milers de persones, arribades des de tots els punts de la ciutat, s’hi anaven afegint i engrossien la multitud, que es feia cada cop més compacta i que s’enfortia per moments. Els crits d’“Independència nacional” i “Democràcia” eren el clamor que sacsejava el país sencer.

     Els estudiants de la Universitat Politècnica encapçalaven la manifestació, però era tota la ciutat de Budapest qui els seguia i qui s’havia llançat al carrer per enfrontar-se al terror soviètic, sota el qual estaven sotmesos des de feia deu llargs anys.

     En arribar a la plaça de les Desfilades, l’estàtua descomunal i grotesca d’Stalin era una burla a l’opressió de tot el poble i a la sang vessada de la manera més infame. Una colla nodrida d’homes, victorejats per la multitud en pes, posant-hi en joc tota la seva força, la van enderrocar. En caure, el gegantí cap d’Stalin es va despendre amb un estrèpit colossal,  i va anar a raure, dret, vora d’on era la Rósza.

     —Ara si que és la fi del comunisme –va dir ella a en László, exultant, mentre enarborava la bandera d’Hongria.

     Ell la va estrènyer fort contra el seu pit.

     —Sí —va dir, amb la veu entretallada per l’emoció—. Has vist? És tota la ciutat. Som tota la nació. No poden res contra nosaltres.

     En arribar al Parlament les proporcions de la manifestació eren gegantines. La policia política, que acordonava l’edifici, va rebre ordres de disparar. Les fogonades van mostrar la cara monstruosa de la dictadura.

     En Lászó i la Rósza jeien ara estesos a terra, amb els estrips sanguinolents als vestits fets pels trets de metralla. Els seus rostres i els seus cossos eren marcits per sempre.

     Els deu mil soldats soviètics que van entrar el dia següent a Hongria damunt de centenars de tancs blindats omplien el país de desolació i marcaven l’epitafi de les esperances de tot un poble.

     Just havia començat el bany de sang.

     La mà de Suzanne  obre el calaix del secreter de la seva mare. Sempre havia sentit passió per remenar-lo, però ara només sent mareig i angoixa en estirar-lo cap a si. No vol violar cap d’aquells secrets ara que per sempre estan desemparats de la seva mestressa. Eloise Pallacini, la model mulata, la Bou Bou de Rimasso, enterrada ahir, hi ha desat tot allò que mai no ha volgut dir, ni tan sols a la seva filla. La Suzanne passa els dits sobre els papers, que avui ja només són allò que resta de la seva mare. Obre un sobre, amb una adreça de París, i desplega la carta que hi ha dins, que mai no ha estat enviada. I amb el cor en un puny, atreta com per un encanteri, es recolza lleument al respatller de la cadira i comença a llegir.

París, 5 de juny de 1953

     Moineau,

    “Tu mai no et limitaves a una sola dona. Tenies una ànsia voraç de cremar-ho tot, sense importar-te els sentiments de ningú. Mai no havies vist l’ésser real que era jo, només m’utilitzaves. Em feies servir per a les teves mancances, per al teu art, a un ritme i a una velocitat abrusadora. Volies consumir la meva bellesa, la meva joventut, la meva força, el millor de mi. Volies posseir-me a còpia de desposseir-me de mi mateixa. I ho feies amb la teva força sexual, amb la pintura, amb els retrats de mi, a còpia d’anar-me fent teva amb una seducció perversa. Podies fer-ho: abans dels anys 20, quan et vaig conèixer, ja eres famós. Això t’ajudava. I t’estaves fent, també, immensament ric.

     Creies que tot existia per servir-te, i les dones ocupàvem, com a assistentes, el lloc més destacat: ens converties en putes, en minyones, en éssers minusvalorats. En tot allò que no fóssim nosaltres mateixes. En el fons, ens odiaves. En el fons, ens menyspreaves. I com eres capaç d’arribar-nos-ho a demostrar, quan ja no t’interessàvem!

     Que inconscients les dones que vam rendir-se’t, simplement perquè vam creure en tu, en l’home que eres, molt abans que en l’artista. Quin coratge que vam tenir. Mai no haguéssim pogut imaginar que sota el teu geni hi havia un dimoni voraç de tots els components vitals que formaven la nostra harmonia. El nostre no era fustam de màrtirs, però tu destruïes l’equilibri del nostre ésser, i així, disgregant-nos, en no poder-nos fer teves, ens anul·laves, talment com si ens matessis.

    Extreies de nosaltres la sang i la saba i en feies la pintura amb què ens pintaves als teus quadres. La vida de les teves dones es troba vampiritzada en les teves teles. Ah, i mai no en tenies prou, mai cap de nosaltres no et bastava, i com una droga o un vici sempre havies de sortir a trobar una altra dona per xuclar sang i saba de nou. Sang de joventut, sang de bellesa, sang d’encís i de tendresa. Sang de fluxos sexuals sorpresos per la teva crueltat i la teva perversió. No m’estranya que t’agradessin les curses de braus: una altra víctima indefensa rajant sang en una plaça circular, ferida i pertorbada fins a la mort.

     I és res el teu art al costat d’una sola de les teves dones, aquells éssers forts que converties en febles perquè temies i alhora coneixies les tècniques de la possessió.

     Només als déus els és permès de conferir vida als humans, i tu eres un lladre dels déus, de la vida de les criatures humanes, d’aquelles creacions divines, i cada una de les teves teles està basada en un acte perpetrat d’assassinat.

     Les dones quedàvem desmanegades com pelleringues, i després de destruïdes, de fetes a la imatge a què havies volgut modelar-nos, quan et necessitàvem irremissiblement a tu per sostenir-nos, aleshores executaves el cop final: te n’anaves amb una altra, ben fresca, amb una vida encara sencera i rotunda, curulla de llibertat, i començaves el mateix procés d’aranya verinosa, amb el vol i la textura d’una papallona innocent. La dona destruïda, mancada, seca, escorxada, aleshores se suïcidava, com la Marie Thérèse Warten, o restava pertorbada, com la Mila Doar, o tan massacrada que no podia recuperar la seva vida, com la Françoise Pigiot. No, cap dona no es podia refer si no era, amb sort, fins al cap de molt de temps, com ha passat amb mi. Però al final he pogut descobrir-te, i perquè els teus propis llamps et corroeixin, et desemmascaro davant teu.

     Fa molts anys que no m’importa ja la teva vida ni el teu infern, del qual només la mort podrà fer-te’n lliure. Crema, doncs, tu sol en ell, i pateix-lo dins l’esvoranc on estàs condemnat a viure. I segueix pintant només com ho fa un monstre devorat.”

Bou Bou

     Quan acaba de llegir la carta, la Suzanne, ofegada pel trasbalsament, pensa que el record dels morts són com les fulles que cauen del temps.

     —Hi estàs bé, al bordell, Rània?

     —No. Però no tinc cap més sortida.

     —Te n’estic oferint una: acull-te al nostre programa de reinserció.

     —…

     —Per què no contestes?

     —Perquè ser prostituta és una cosa miserable, fastigosa… però necessito treballar.

     —Pots treballar en altres coses.

     —Però vostè m’ha vist bé, senyora? Sóc gran, no tinc estudis… no sé ni pensar, ni parlar…

     —Només es qüestió de confiança en tu mateixa.

     —I, a més, tinc por.

     —De què?

     —Dels amos del bordell. Si em troben m’estovaran.

     —No ets la seva mercaderia. Denuncia’ls ara. Tu ets una persona i ningú et pot comprar.

     —I qui em farà cas? Amb diners ells ho paguen tot.

     —Tot no, Rània. Poden coaccionar persones desprotegides, vulnerables, però no comprar-nos a nosaltres.

     —I si em veuen els clients? Es burlaran de mi.

     —Per què?

     —Per què ells em titllen d’escòria. Sóc una cosa que han utilitzat i llençat. Vostè què sap?

     —I ells, no són escòria?

     —Ells tenen el poder, les oportunitats…

     —I no són més escòria, encara, que són prostituïdors de persones en una situació de debilitat? No és ser miserable, això? No es per tornar-se vermell de vergonya? Tenen cap dret a burlar-se?

     —Però els homes manen. Poden fer el que vulguin.

     —No ho permetis. Tots els que t’han prostituït, els proxenetes, tots els que t’han abaixat les calces, els clients, aquests puters, tenien altres sortides. Qui no en tenia cap més eres tu. Aixeca el cap. Surt d’aquest estat de feblesa i comença a valorar-te i a valorar les coses en la seva justa mesura.

     —No… Ser prostituta ja m’ha pres massa.

     —Què t’ha pres?

     —La vida… la salut… On vol que em presenti? Vostè no en té ni idea!

     —I què esperes? Que els clients i els proxenetes segueixin abusant de tu? Anar a prostituir-te a Alemanya pel Mundial de Futbol?

     —I què puc fer?

     —Escolta: aquí si algú val ets tu. Deixa’t ajudar. Vine a la nostra casa d’acollida. Hi ha moltes companyes exprostitutes que t’ajudaran.

     —I per què ara no n’hi ha cap, aquí? Elles entendrien el que dic.

     —Jo sóc exprostituta, Rània, i estic disposada amb els cinc sentits a aturar aquest comerç humà esfereïdor. Vols col·laborar-hi?