Category Archives: .

Per què no he trobat algú com tu,

amb la teva veu que mou muntanyes,

amb el teu alè que empaita els núvols,

amb la teva bellesa que m’esblaima.

Amb la teva energia que erosiona

i esculpeix les roques més dreçades,

que arrossega els mars amb un somriure,

que s’enduu els vendavals d’una ditada,

que em fa tremolar, ona salvatge,

quan sento la teva veu com vibra.

Ets un déu del gran temple d’Atenes,

mariner de la Mediterrània antiga.

Ets alçat sobre una espinavessa

i irradies raó i harmonia.

Home brau que dia i nit sacseges

els vorals de l’ardor i l’alegria.

Venien sols precipitats a les escletxes,

sols perfectes d’escalfor i de repòs,

prenien el relleu a les arestes,

giravoltaven en la seva llum d’or.

Escantellades clarors de dins dels angles

enfredorien el centre del redós,

arrodonides formes de diagrames

copsaven l’equilibri en rotació.

Interseccions trucades, segmentades,

cal·ligrafiaven, versàtils, els colors,

suaument pintats, pastels s’entrecreuaven

creant un planetari lluminós.

Però en l’orografia de rodones i ratlles

els sols es despertaven per vetllar-ne el cor;

engranatge compost per formes dibuixades

amb un motor sensible menat per l’escalfor.

Joan Miró

Seduït pel vermell l’arlequí fa festassa,

i una estrella del cel va al convit de comparsa.

Ella s’ha pentinat i posat cua blava

i va fent girs lluents i fugaços en l’aire.

Personatges afins a l’arlequí fan dansa

en un ball onerós d’organdí i delectança.

Ell somia content i el seu somni li parla

d’univers luctuós, que pren vida i folgança.

I l’ambient tot festiu la finestra li guarda

tot vetllant els confins de la festa somiada.

Música i il·lusions fan lluentors rosades;

blau és el cel de fons, on hi ha una muntanya,

i una llengua de foc i una lluna que esguarda,

i un suau aire flairós per eixir a la nit blava.

Dins l’estança, tancat, l’arlequí riu i canta,

i ara es posa a somiar en voltar per la prada.

Sent l’olor dels braus pins, sent del blau mar l’onada

i el refilar feliç d’un ocell dalt la branca.

I es promet que demà, en desvetllar-se a l’alba,

la disfressa es traurà i anirà a la font clara.

El Bosco

Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,

dimonis furiosos de maldat curulls.

Els homes no poden mai aixecar el cap:

és la tirania del fort i del fart.

Tot el cristianisme malaltís i cruel

és dins la follia i treu verí i fel.

Rebolcant els homes pel més brut dels fangs

el catolicisme els va traient sang.

Malaltia humana que no deixa lloc

ni a l’alegria ni al plaer ni al joc.

Just el goig de viure esdevé pecat,

tot concupiscència i mal endanyat.

L’esperit s’envolta de la malvestat

d’un pecat horrible que l’ha originat.

“Ja la humanitat va ser desterrada

del bell paradís per espasa en flama”.

Ho clama un clergat que escup serps malignes

i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.

“Sou carn de condemna, ningú és innocent,

i per molts pocs s’obre la porta de Déu”.

Potser per aquells que han just disfressat

les passions més baixes fent creure pietat?

Fan esgarrifances els que van al cel,

els que es diuen àngels però són pou d’infern.

Un cel que valora la hipòcrita faç

d’aquells que en el món són àspid voraç,

d’aquells que han volgut ofegar la vida

fent por als innocents amb la llei divina.

Aparteu son rostre del nostre davant:

si Déu existeix és goig galopant.

Tens tot l’esguard net,
i clar, ens abasta;
no tens por de res
i ets llum de rosada.

Tots allò infinit
tens a la mirada,
noia de la rosa
generosa i blanca.

Blau de cel intens
i pau regalada
dónes en penyora,
i ets xamosa i franca.

Tota tu ets sencera
en els ulls de fada.
Dins seu resplendeix
el millor de l’ànima.