Ernest Descals
Camí d’adusta terra
duu a les teves portes
poble d’arrel pagesa
estès a sol i boires.
Els arbres de conreu
mouen la cabellera
compassada pel vent
des de l’hora primera.
A tots els vorals pugen
bladeres i oliveres
niades per ocells,
amb la fruita novella.
Àrdua terra regada
per una pluja dura
que el ruc trenca amb la rella
per a llavor futura.
Enfangat fins al moll
el pagès que conrea
va xop de suor i dol
traient pa de la pedra.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
La terra del Mississipí porta polseguera
i negre llot enganxat al cotó,
les fortes mans que el trien i el cabdellen
reben per tota torna un rosegó.
Misèria i més misèria aplegada
en antigues, denses generacions,
que el seu dolor de sequera udolaven,
des del ventre de l’Àfrica, de plantació a plantació.
Fa calor i la pell negra traspua
una amarga, esforçada suor,
terra extensa on mai no s’acaba
l’assot del sol, ni el fuet, ni l’agror.
Esquinçalls són els negres que caven,
que vinclats arrepleguen saó,
com un vi violent de taberna
és aquí la vida, d’aspra digestió.
Ancorats a un voral de la riba
l’Amèrica immensa us liba el vigor,
i ella creix i galleja de rica
i vosaltres, de pobres, llanguiu d’abandó / a un racó
indigents, esclafats, invisibles,
tenallats per tots quatre cantons,
tot i sent del vast Sud esclavista
vosaltres, esclaus, el poderós bastió.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Fuig del bosc de ciment
habitat per éssers ombrívols,
vola cap a l’alt firmament,
tu que pots trobar
somnis enfiladissos.
No restis al trist sostre baix
de la ciutat que és alçada
sobre fonaments de glaç,
i no coneix orígens,
i escanya allò que atrapa.
Vés allà on s’obren els llacs
que l’home no ha pogut malmetre
als boscos bullents per la diversitat,
allà on sempre han niat
els de la teva espècie.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
De poble a poble, amb neguit
xiuxiuegen les campanes,
i calla la terra humil,
i en fa ressò la muntanya.
El vent recorre les places
encongint-se en els vells porxos,
els arbres guaiten com marxen
els emigrants pels terrossos.
I les mirades dels vells
esguarden com es dessagna
un país sense jovent.
amb dolor immensurable.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Enjoiada de llum de cap al tard
els ocres i els sienes irradies
i damunt els colors de terra i fast
el carbassa, alegre, hi entronitzes.
Com una dona joiosa, a la saó,
duus carícies als pètals i a les fulles
i de tant com la daura l’esplendor
de la teva mà tendre, cau la fruita.
I la pluja que ve a acaronar-te
torna amb el seu ruixim la terra molla
on s’enfonsen llavors, pinyols i grana
expectants per donar brotada nova.
Tu fas un pas cap el vent que es desvetlla
que ve vers tu, ardit, de la muntanya
i ell et corona amb gerdons i groselles
i ben estrets beseu l’hivern que avança.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
T’acostes nova, tardor,
nua i tota recollida,
traiem jerseis de l’armari
i el sol és daurat, i minva.
A l’espatlla l’estiu penja,
curull de dies esplèndids,
i de calors angunioses,
i nits rodones, suspeses.
Un neguit d’ocell pessiga
l’adéu a l’estació encesa
de dies prometedors:
em sabut viure-la plena?
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Ramon N. Bonet
S’estenen suaus els dies a la riba celeste,
entre les cases blanques obertes a la mar,
s’alcen amunt palmeres més altes que l’església,
plomalls de verd maragda enllà del campanar.
Els ulls de les finestres esguarden un cel d’òpal
que titil·la dins l’aigua, el seu límpid mirall,
i la vila en la calma sent el cruixit de seda
de la brisa de perla dins el temps vellutat.
Subtil hi és la vida, com el cristall polida,
en els carrers i places de claror i netedat,
i per l’aire s’escampa l’olor blava de l’aigua,
turquesa exquisida, translúcida i solar.
Publicat dins de ., Poemes solars
Cap al tard vas a ponent,
encens d’or, llum vellutada,
i descanses al cancell
de la nit, amb la lluna alta.
Publicat dins de ., Poemes solars
Ramon N. Bonet
Nia l’oreneta
sota les teulades,
al fons de l’alt cel
l’àguila s’enlaira.
Encarat al sol,
poble de calç blanca,
tens el borrissol
del bosc i la prada.
Canta el rossinyol,
refila la garsa,
i pels esbarzers
el verdum s’encanta.
Entre vells olius
i vinyes sagrades
viuen alvocats
mangos i papaies.
Floregen els cards,
s’alcen els baladres,
i tu ets com corol·la
entre les muntanyes.
Tot el sol, sencer,
enjoia les cases,
al mig dels jardins
gràcils les fonts ragen.
T’eleves, concís,
poble nivi, i cantes
la més neta pau,
la passió de l’aigua.
Tres rius llargs travessen
recs i fondalades,
on el camí es perd
l’oblit t’assenyala.
Publicat dins de ., Poemes solars
Ramon N. Bonet
Sota muntanya florida
l’església molt humil s’alça;
el campanaret ja crida
que vagin a oir la missa
les persones, amb lleu ànsia.
El seu eco s’arrupeix
a la vessant escarpada,
i tot el món viu ja sent
sota el seu toc amatent
seguretat i confiança.
Els ocells prest li contesten,
els isards oloren l’aire,
i les marietes roges
s’escampen com belles joies
entre botons d’or i calzes.
És una part del paisatge,
és una part de la vida
aquesta església petita
entre tot el món salvatge
i el poble, que la somia.
Dins, el Santcrist, en penombra,
està gastat de besades
dels seus fidels, que l’honoren
i amb flors i rams l’adoren
perquè els porti amb el Bon Pare.
Publicat dins de ., Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 