Category Archives: .

Llàgrimes de temps

L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.

De vermell festa

Fullam que empeltes tot sencer el dia
de l’alegria del viu color,
ets primavera i tardor fresca,
la llum traspassa el cor glatidor.
L’extensa plana, verda i galana,
té a tots els centres plans verticals
on la fulleda s’eleva i tresca
cap a un cel càlid curull d’aiguat.
S’enfila l’heura, fulla perenne,
fins dalt de l’angle punxegut i alt,
i viu alegre, de vermell festa,
tot veient créixer als peus l’herbam.

Aire que oneja

aire 0 nit lluna

Ve l’aire sol,

i em toca en la nit,

l’aire que oneja

com un mocador,

calent, desbordant,

amb un xic de remor,

l’aire que passa

i se’n va lluny de mi.

Passa aquest aire

que és impersonal,

que ve de molt lluny,

―planetes enllà―,

i tot l’univers

senceríssim hi cap,

i passa amb corrent

i em fibla i m’atrau.

Un aire viu

que té pensament,

una entitat

que es pot travessar,

que és delicat

i esborrona la pell,

que tots els secrets

pot xiuxiuejar.

 

Passa per mi

com la seda suau,

amb lleus puntets

de frescor transparent,

i a través seu

penetra el meu mirar,

dins l’oxigen pur,

com si fos un forment.

Oneja al vol

com una flor suau,

i em sembla meu,

però és la immensitat,

i fa de lligam

amb l’univers sencer,

i fa voltar el temps

i el va transformant.

Fa milions d’anys

ja hi era, aquest vent,

que torna avui

a tot el que és nou,

passa i el sent

cada ésser finit,

passa, i mai més

em recordarà a mi.

A Rossend Sellarès, amic poeta

 Et vam conèixer, tendre,  amb un somriure als llavis,

i música tocava el teu esguard tan clar.

Home bo de comarques d’arrel fonda a la terra,

que en saps l’ànima intensa i, dolç, la fas granar.

 

Paraula a paraula, i rere un vers, un altre,

compons la melodia amb què ens saps captivar.

I nosaltres, sentint-te, de la teva veu ferma

prenem a glops bellesa del teu desig vital.

 

Poesia que plantes com camps de conreu fèrtils,

esponerosa sembra d’on neix, gerd, el fullam.

En el teu caminar deixes un rastre esplèndid

i una estela de premis que fa goig celebrar.

 

Amic Sendo, poeta, és bell compartir hores

sent tu bon company i hoste entre poetes nats.

La teva poesia la recita una musa

que, de passió curulla, sols tu pots convocar.

A l’aula

 

Ara ets aquí m’agrada estar amb tu,

en aquest moment  que caminen els astres.

Ple del teu cos és l’espai, tot curull,

sensible i ric, amistós de paraules.

 

Per la finestra oberta al cel flairós

s’escampa a l’aula el bleix de la tarda.

Comparteixo el goig del teu treballós fer

amb la somrient esplendor de la cara.

 

La teva veu repica en l’espurneig de l’aire

i els sons vibrants i oberts cauen en flamaralla.

Rellisca un poc el temps en l’escalfor ovalada:

et tinc només per mi en l’espiell que esguarda.

 

De terra sóc

Espai i temps

i línia d’infinit,

els escorcollo

per saber-ne els designis.

Fites enllà,

els camps sense brogit,

asserenats

sota l’hora indivisa.

Darrere sóc

de la porta que els clou:

entre l’escletxa,

la mirada precisa.

El cel, enllà,

no té segment ni jou:

de terra sóc,

animal que camina.

Perles trobades

Entre notes d’aigua,

papallona de llum

que sobreïxes el somni.

Estrella candorosa al negre cel

de l’íntim somiar de l’albada.

Seda irisada

d’un llunyà Orient.

Planetes silenciosos

en la nit callada,

melodies que bresen,

lliures en l’aire,

i perles trobades

en un mar creixent.

Cristall transparent,

lluna setinada

vidre de Murano

bufat a foc lent.

Entre boires denses

neixen les clarianes

dels somnis claríssims

que són de Ponent.

Tinta xinesa

 Ramon N. Bonet

 

Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.

Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.

L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.

A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.

De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.

Tela blanca

Santiago Rusiñol

 La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
 
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
 
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
 
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.

El poeta pobre

C. Spitzweg

Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,

el poeta pobre crea coordenades.

La llar de foc dorm a les golfes altes

i el dia de llum esmalta les cambres.

Per tota riquesa, té llibres, la casa,

polits de teranyines que inundin les pàgines.

Un paraigua obert penja a la mansarda,

que fa intimitat a tota l’estança.

El poeta seu abrigat per mantes

contra els tous coixins, coixineres blanques.

Protegit del fred canta amb ditirambes

aquest dia immens, tot ple d’esperances.

Després anirà a prendre dues tasses

d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.

Com sempre, durà, ben amanyagades

als plecs de l’armilla, les estrofes clares.

Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,

tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.

I cada mestressa que cuina, enfeinada,

li posa una sopa a sobre la taula.

En entrar a l’Hostal els homes que parlen

resten tots callats per fer-li homenatge.