L’aire somou el temps
massa sol i ferit
endinsat en el seu tremolor,
en la seva fragilitat.
Passen escenes de mort
dins el silenci emmudit,
cauen llàgrimes de temps
com gotes de sang d’una ferida.
Es va escolant el respir
pels forats d’un no-res
esfilagarsat, diluint-se.
La nit opaca cau a pes
emmotllant-se a la pell
amb què hem de viure.
Publicat dins de ., Poemes del temps, Poemes ombrívols
Fullam que empeltes tot sencer el dia
de l’alegria del viu color,
ets primavera i tardor fresca,
la llum traspassa el cor glatidor.
L’extensa plana, verda i galana,
té a tots els centres plans verticals
on la fulleda s’eleva i tresca
cap a un cel càlid curull d’aiguat.
S’enfila l’heura, fulla perenne,
fins dalt de l’angle punxegut i alt,
i viu alegre, de vermell festa,
tot veient créixer als peus l’herbam.
Publicat dins de ., Poemes de les estacions
Ve l’aire sol,
i em toca en la nit,
l’aire que oneja
com un mocador,
calent, desbordant,
amb un xic de remor,
l’aire que passa
i se’n va lluny de mi.
Passa aquest aire
que és impersonal,
que ve de molt lluny,
―planetes enllà―,
i tot l’univers
senceríssim hi cap,
i passa amb corrent
i em fibla i m’atrau.
Un aire viu
que té pensament,
una entitat
que es pot travessar,
que és delicat
i esborrona la pell,
que tots els secrets
pot xiuxiuejar.
Passa per mi
com la seda suau,
amb lleus puntets
de frescor transparent,
i a través seu
penetra el meu mirar,
dins l’oxigen pur,
com si fos un forment.
Oneja al vol
com una flor suau,
i em sembla meu,
però és la immensitat,
i fa de lligam
amb l’univers sencer,
i fa voltar el temps
i el va transformant.
Fa milions d’anys
ja hi era, aquest vent,
que torna avui
a tot el que és nou,
passa i el sent
cada ésser finit,
passa, i mai més
em recordarà a mi.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Et vam conèixer, tendre, amb un somriure als llavis,
i música tocava el teu esguard tan clar.
Home bo de comarques d’arrel fonda a la terra,
que en saps l’ànima intensa i, dolç, la fas granar.
Paraula a paraula, i rere un vers, un altre,
compons la melodia amb què ens saps captivar.
I nosaltres, sentint-te, de la teva veu ferma
prenem a glops bellesa del teu desig vital.
Poesia que plantes com camps de conreu fèrtils,
esponerosa sembra d’on neix, gerd, el fullam.
En el teu caminar deixes un rastre esplèndid
i una estela de premis que fa goig celebrar.
Amic Sendo, poeta, és bell compartir hores
sent tu bon company i hoste entre poetes nats.
La teva poesia la recita una musa
que, de passió curulla, sols tu pots convocar.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes
Ara ets aquí m’agrada estar amb tu,
en aquest moment que caminen els astres.
Ple del teu cos és l’espai, tot curull,
sensible i ric, amistós de paraules.
Per la finestra oberta al cel flairós
s’escampa a l’aula el bleix de la tarda.
Comparteixo el goig del teu treballós fer
amb la somrient esplendor de la cara.
La teva veu repica en l’espurneig de l’aire
i els sons vibrants i oberts cauen en flamaralla.
Rellisca un poc el temps en l’escalfor ovalada:
et tinc només per mi en l’espiell que esguarda.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes
Espai i temps
i línia d’infinit,
els escorcollo
per saber-ne els designis.
Fites enllà,
els camps sense brogit,
asserenats
sota l’hora indivisa.
Darrere sóc
de la porta que els clou:
entre l’escletxa,
la mirada precisa.
El cel, enllà,
no té segment ni jou:
de terra sóc,
animal que camina.
Publicat dins de ., Poemes solars
Entre notes d’aigua,
papallona de llum
que sobreïxes el somni.
Estrella candorosa al negre cel
de l’íntim somiar de l’albada.
Seda irisada
d’un llunyà Orient.
Planetes silenciosos
en la nit callada,
melodies que bresen,
lliures en l’aire,
i perles trobades
en un mar creixent.
Cristall transparent,
lluna setinada
vidre de Murano
bufat a foc lent.
Entre boires denses
neixen les clarianes
dels somnis claríssims
que són de Ponent.
Publicat dins de ., Poemes solars
Ramon N. Bonet
Tinta xinesa s’escorre
pel cel blau de perla blava,
a l’horabaixa rodona
damunt la sonora barca.
Blau del cel que reverbera
en l’aigua suau i plàcida
que acull la nau que penetra
dins la seva blavor càlida.
L’aire transparent s’atura
en la festa de cel i aigua,
el riu es deté, absort,
per la llum fugaç que el banya.
A la llera el canyissar
s’ha tornat de verd maragda,
tendres brots del riu s’encisen
en l’aigua blava ensonyada.
De pressa la nit caurà
amb la capa cobertora
i dalt del cel encendrà
l’ull de lluna vetlladora.
Publicat dins de ., Poemes solars
Santiago Rusiñol
La teva pròpia imatge es dimensiona
en el temps blanc, inert, de la tela,
i vols apaivagar el buit que t’omple
i tries pinzell i pintura negra.
Després ve la boira del gris que acarona,
i el raig ple de llum amb groc que enlluerna,
i arriba el vermell, el blau, el to rosa,
i la forma viva que el teu cor consterna.
Tot traç és rodó, tota línia corba,
tota dimensió, figura materna
que embolcalla suau l’home que es conhorta
invocant de nou una altra naixença.
Naixement de l’art a la tela blanca
ample com un mar, navegant en barca,
que amb els teus pinzells i colors fas osca
al temps que, en relleu, creix dins la teva obra.
Publicat dins de ., Poemes solars
C. Spitzweg
Dins del jaç, tapat, bressolant paraules,
el poeta pobre crea coordenades.
La llar de foc dorm a les golfes altes
i el dia de llum esmalta les cambres.
Per tota riquesa, té llibres, la casa,
polits de teranyines que inundin les pàgines.
Un paraigua obert penja a la mansarda,
que fa intimitat a tota l’estança.
El poeta seu abrigat per mantes
contra els tous coixins, coixineres blanques.
Protegit del fred canta amb ditirambes
aquest dia immens, tot ple d’esperances.
Després anirà a prendre dues tasses
d’ensucrada llet a l’Hostal de Flandes.
Com sempre, durà, ben amanyagades
als plecs de l’armilla, les estrofes clares.
Pel carrer, amb l’abric i el barret copalta,
tots els seus veïns, plaents, l’assenyalen.
I cada mestressa que cuina, enfeinada,
li posa una sopa a sobre la taula.
En entrar a l’Hostal els homes que parlen
resten tots callats per fer-li homenatge.
Publicat dins de ., Poemes per a poetes, Poemes solars
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 