Category Archives: .

Indígena

Posted on 30 Març 2012 | Deixa un comentari

Art urbà del Brasil

Giro damunt deixalles
i remeno la runa
amb una ala trencada.

Sóc la infància vençuda
d’un poble en captiveri,
la casa arrabassada.

Sóc la indigent sotmesa,
l’aprenent de fracassos,
la indígena humiliada.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Pont romà

Posted on 11 Març 2012 | Deixa un comentari

Tajo-de-Ronda pont romà

S’encaua el riu entre gorgues,
un pont de ciclop s’alzina,
fort s’arrapa tot un poble
sobre un fondal de vertigen.

Nius d’ocells sobre espadats,
resistint segles i abismes,
seny i cor desafiant
la colossal geografia.

Encara Roma batega
entre els avencs i els afraus,
fins a aquest confí de terra
escampa civilitat.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes solars

Ull del temps

Posted on 12 febrer 2012 | 1 comentari

Impertorbable, l’ull del temps gira
penjant de l’alta volta del cel,
el temps etern que es difumina
per l’espai ampli, pertot arreu.

El seu ull compta la nostra vida,
els minuts minsos, els lleus segons,
i amb la greu dalla de la mort fàtua
d’arrel ens sega un dia del món.

1 comentari

Publicat dins de ., Poemes del temps

Crepuscle

Posted on 23 gener 2012 | Deixa un comentari

 Vetes roses al cel anuncien
la imminent caiguda de la tarda.
Rosa la llum i l’hàlit de la vida,
que alena tendre sota el blau, apagant-se.

Traspàs de llum abans l’esclat de lluna,
de nit polida bategant sota els astres.
Un ull es clou, l’altre obre sens pressura
la lluentor d’una nit estelada.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes de la tarda

Déu insondable

Posted on 20 gener 2012 | Deixa un comentari

 

Allà on la serralada corona l’ample cel,
on els ocells remouen els arabescs de l’aire,
on les llames pasturen a vessants i torrents,
on l’argent fa lluir les muntanyes sagrades,
els teus dos peu caminen sobre ossos de mort
i les ànimes cremem en substrats de basarda.
Els indígenes pugnen per trobar al fi repòs
i el quítxua s’estén com un déu insondable.
Quan de nit apareix al cel l’Ossa Major
esguarda molt de prop la vella Potosí,
el seus ulls ametllats, la bruna pell com d’or,
i vetlla perquè visqui el seu cor pur i humil.

Deixa un comentari

Publicat dins de .

Grandesa

Posted on 7 gener 2012 | Deixa un comentari


S’albiraven les taques del lleopard
entre la selva atapeïda d’assutzenes,
el foc de fogueres crepitants s’avivà,
la nit salvatge queia, lluent com l’atzabeja.
Un aire vibrant va sacsejar el temps
amb aleteig transparent de libèl·lula,
polsim daurat d’estrella es va vesar
i va quedar suspès, estès per la grandesa.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes de la nit

Somni

Posted on 7 gener 2012 | Deixa un comentari

somni 0 home noi pallasso 77

No se m’escapis, somni,
no deixis que m’estimbi
damunt la neu gebrada.
Dalt del meu cel gravites
i en tu es lliga la corda
en què faig de funàmbul.
La tenebra tancada
només amb tu atura
la gran boca que glaça.
I ja veus, de pallasso
vaig vestit cada dia
temptejant d’abastar-te.
Perquè amb mi t’enjogassis
i com un nen somriguis
i vulguis acostar-te.
Perquè així puguis veure
la immensa tendresa
que per tu m’omple l’ànima.
No deixis que m’esqueixi,
somni meu, voler íntim,
únic bé que m’empara.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes de la solitud

Temps efímer

Posted on 5 Desembre 2011 | Deixa un comentari

Ha envellit
la puresa del temps,
molsa i verdet,
humitat i desgast.
Damunt hi repten,
dracs carnuts, les arrels
d’un món gegant,
vegetal i voraç.
Resten pacients
el vells déus vetlladors
dreçant l’arquitectura
delicada dels anys.
La saba primitiva
rosega l’esplendor
d’aquest, el nostre temps,
efímer i fugaç.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes del temps

Vibràtil

Posted on 1 Novembre 2011 | Deixa un comentari

Joan Miró

Nua nit escapant-se, infinita,
els estels aguaiten al voral del cel,
la negror s’endinsa, giravolt d’espira,
la quietud s’escampa amb un  mormol lleu.

Clar de lluna es vesa en la negror closa,
translúcida clapa de rodal celest,
al cel insondable les estrelles d’òpal,
la terra somia un matí d’argent.

Es trenca el silenci a la terra opaca,
vers la lluna intacta s’eleva un lladruc,
corredor noctàmbul, drecera, escala,
vibràtil contacte entre terra i llum.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes de la nit

Metgia

Posted on 19 Octubre 2011 | Deixa un comentari

Es cova en un calze fred
metgia rere metgia,
un escurçó va de dret
a la sang i l’enverina.
Amb furs divins empescats
homes amb togues d’església
inoculen sens descans
dogmes de faiçó funesta.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols