Category Archives: .

Floreixen les magnòlies

Posted on 20 Desembre 2012 | 2 comentaris

Per a la Carme Palau

Floreixen les magnòlies
i el teu riure discorre com l’onada.
A les vores del riu que se t’emporta
s’obren per a tu les flors boscanes.
A la riba restem mentre tu passes,
ja serena per sempre,
amb la pau inundant-te,
sostinguda en un trenat de vímet,
la túnica blanca,
com tu, immaculada.
En l’aigua més pura,
lentament avances.
Allà on tu descanses,
allà on potser s’obre,
vital, l’esperança,
el riure que estimen
els teus fills, nosaltres,
ressona alegre
per tendres contrades.

2 comentaris

Publicat dins de ., Poemes de traspàs

Selves macerades

Posted on 28 Octubre 2012 | Deixa un comentari

Vents, remolins escombren les fulles d’arbres seques
amb alens d’energia, i una pluja a gotasses
deixa un altre cop neta la ciutat que camines.

Passió de mar als llavis, la mirada concisa

de jove guerrillera, amb un tèrbol beuratge

de selves macerades. El teus rulls negres l’aire

fa voleiar feréstec per un nord sense xarxes,

i la brúixola incerta que mous amb un bat d’ales

assenyala les nits on desfer-me amb tu en flames.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes amorosos, Poemes del desig

Cap malvestat

Posted on 28 Octubre 2012 | Deixa un comentari

Sonen les veus al fons
del dia clar i alegre,
el tren corre estacions
enmig del bosc feréstec.
Hi ha vessants de claror,
els pins ben alts es drecen,
m’espera un recer clar,
cap malvestat, projectes.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes solars

Noia en bicicleta

Posted on 26 Setembre 2012 | Deixa un comentari

Semàfors de ciutat
encesos al vespre fred.
S’aviven els colors de l’avinguda,
botigues i cafès.
En l’última intimitat
del dia que declina,
una noia espera obrir-se pas
en un món que desafia.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes per a dones

Els tres músics

Posted on 18 Setembre 2012 | 9 comentaris

Pablo Picasso

Porten el sutge
de xemeneies,
la humitat aspra
de sota els ponts,
els ulls vidriosos
dels dies gèlids,
la barba bruta
dels rodamóns.
I a les sis mans
i entre butxaques
el vi dels pobres,
bast i raspós,
s’entortolliga
amb pentagrames,
i instruments tristos,
i amb l’abandó.
A les tabernes
i als escenaris
ruïnosos, rònecs,
dels barracons,
s’hi encaixonen
com bufons pàl·lids
i toquen, rígids,
velles cançons.
Com els bons vins
que en bots maduren
i es versen àgils
al paladar,
així ressona
la seva música
pel vell suburbi
desheretat.

9 comentaris

Publicat dins de ., Poemes ombrívols, Poemes per a poetes

Enlaira’t

Posted on 17 Setembre 2012 | 1 comentari

Tiba la teva corda arran de cel
i deixa-la-hi de per vida lligada.
No davallis cap al terra erm,
sinó vés-te’n amunt
i enlaira’t.

Queda’t a l’interregne de la llum
on móns nous volen néixer i esclaten,
on ningú no et podrà posar arreus,
resta allà, a recer,
i enlaira’t.

Entre els músculs del vent tria estar,
amb núvols viatgers ben curulls d’aigua,
prop la llum que obre sempre el llindar
fes estada fervent
i enlaira’t.

1 comentari

Publicat dins de ., Poemes solars

Déus estranys

Posted on 9 Juny 2012 | Deixa un comentari

Encara urpen els dracs
la fonda cova
des d’un temps ancestral,
món primigeni,
encara hi vénen bruixes
poderoses,
encara el sol hi tem
un encanteri.

Pels camins transhumants
d’espessa boira
s’arriba al cau d’uns déus
d’estirp incerta
amb una força densa
com la roca
amb una fúria intensa
com la terra.

Encara a les entranyes
s’hi encenen
els ulls d’uns déus antics,
molt més que els homes,
udolant al poder
de les tenebres,
perduts en l’infinit
dins d’una cova.

Deixa un comentari

Publicat dins de ., Poemes ombrívols

Simfonia

Posted on 7 Mai 2012 | 2 comentaris

El temps es bressa a si mateix
al gronxador que va restar
al prat antic on regalaven
les perles dolces del jovent.
Descolorit i amatent,
amb vells perfums que hi vam deixar,
al seu fustam la molsa creix
entre les llistes desgastades.
Sospès al sol no espera res,
avui és ja sols simfonia,
mogut pel vent, a frec d’oreig,
xop de la pluja fregadissa.
Tan delicat com aquell temps,
el seu seient de dues places,
igual també que els amors vells,
ara és natura del paisatge.