Category Archives: .

Cau la nit
cansada de fracàs,
amb el tren
parat a l’estació,

grisa és l’hora,
el temps per respirar,
l’aire greu
amb un verí que escorxa,

negre el cel
opac de closa nit,
tarquim pres
tan rasant com un sostre.

un ofec
gebrat i escruixit,
un calfred
que escarbota l’estómac.

La cavitat que sóc és una gruta inerta,
tenebrosa, colpida pels gels d’un gran hivern,
les gotasses de pluja que amb força es precipiten
reflecteixen l’angoixa que fa empal·lidir el cel.
S’hi acumula la sang coagulada i seca,
la desferra dels anys, ferits, desllorigats,
no neteja la pluja ni amb aigua jove i fresca
el dolor de tortura, l’ésser meu desolat.

Aquí s’acaba tot,
en el teu misteri natural,
boca ígnia,
porus obert del món,
de les seves tensions
traduïdes en flames.
Aquí no hi ha bé ni mal
sinó la seva antítesi,
el no-res,
deglutit en un únic fornal,
que glateix en fusió
i torna a l’hora zero
el complet univers.

Obria camí
en la nit del bosc
de foscor gebrada.

La boira espessia
els pulmons i el cor
de negror esglaiada.

Fendia la nit,
camí tortuós
on, cec, temptejava.

La lluna gelada
era un disc d’acer
de vora esmolada.

Arrapava el cos
als nuosos troncs
de paor gelada.

El vent udolava
esqueixat, violent,
dalt la serralada.

Anava endavant,
allunyant la guerra
bruta i sanguinària.

Més enllà del bosc
la llum esperava
amorosir el món.

S’escapaven els núvols
empaitats pel fort aire,
migraven els ocells
cap al caliu de l’Àfrica,
la pluja torrencial
presta es precipitava,
la roba, al filferro,
ràpid s’eixamorava,
al nostre llit d’amor
tampoc tu no hi restares.