La feixuguesa del matí,
tren que avança sobre rodes seques,
el cos immers en la seva cavitat,
l’ala de la son arrupida a les parpelles.
El pensament ensotat a la teranyina,
i la sang sorruda fent via lentament,
amb tot l’ésser que cau al cantó més absent
fins que un cop, de retruc, el torna a la vigília.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren
El tràfec dels trens,
la gent resignada,
monòton vaivé
lliscant amb desgana,
corrent sobre el temps,
esfera tancada.
Les agulles giren,
l’esgotament guanya.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes ombrívols
Cau la nit
cansada de fracàs,
amb el tren
parat a l’estació,
grisa és l’hora,
el temps per respirar,
l’aire greu
amb un verí que escorxa,
negre el cel
opac de closa nit,
tarquim pres
tan rasant com un sostre.
un ofec
gebrat i escruixit,
un calfred
que escarbota l’estómac.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
La cavitat que sóc és una gruta inerta,
tenebrosa, colpida pels gels d’un gran hivern,
les gotasses de pluja que amb força es precipiten
reflecteixen l’angoixa que fa empal·lidir el cel.
S’hi acumula la sang coagulada i seca,
la desferra dels anys, ferits, desllorigats,
no neteja la pluja ni amb aigua jove i fresca
el dolor de tortura, l’ésser meu desolat.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Camino àgilment
damunt la nit i el dia,
igual que si pogués
caminar sobre el mar.
De dia són les fulles
serrells del vent que llisca,
de nit, intactes, posen
als camins no fresats.
Publicat dins de ., Poemes del temps
Aquí s’acaba tot,
en el teu misteri natural,
boca ígnia,
porus obert del món,
de les seves tensions
traduïdes en flames.
Aquí no hi ha bé ni mal
sinó la seva antítesi,
el no-res,
deglutit en un únic fornal,
que glateix en fusió
i torna a l’hora zero
el complet univers.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Obria camí
en la nit del bosc
de foscor gebrada.
La boira espessia
els pulmons i el cor
de negror esglaiada.
Fendia la nit,
camí tortuós
on, cec, temptejava.
La lluna gelada
era un disc d’acer
de vora esmolada.
Arrapava el cos
als nuosos troncs
de paor gelada.
El vent udolava
esqueixat, violent,
dalt la serralada.
Anava endavant,
allunyant la guerra
bruta i sanguinària.
Més enllà del bosc
la llum esperava
amorosir el món.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
Boires que us perdeu en l’infinit
allà on desapareix tota paraula,
damunt el vostre mar s’obre camí
el pont incert de l’existència humana.
No hi ha designis ni traços ni senyals
que ens diguin cap on van les nostres passes,
sols l’abisme bromós resta al final
on desplomar-nos dins la buidor ingràvida.
Publicat dins de ., Poemes de la solitud
S’escapaven els núvols
empaitats pel fort aire,
migraven els ocells
cap al caliu de l’Àfrica,
la pluja torrencial
presta es precipitava,
la roba, al filferro,
ràpid s’eixamorava,
al nostre llit d’amor
tampoc tu no hi restares.
Publicat dins de ., Poemes ombrívols
S’estén la tarda
sobre els camins dels boscos,
polsim de sol
es respira per l’aire,
i el tren polit
que suau el traspassa
va deixant besos
a cada estació clara.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 