Com la flor d’ametller,
l’horitzó rosa,
com blau d’un íntim mar
el cel suau,
com una selva densa
la verda fronda,
els arbres alts i alçats,
joia esclatant.
Hi ha els llums tendres i encesos
a cada andana,
cúpules de palaus,
vidres de nacre,
mostren el món sensible,
de fluent ànima,
el tren és ple a vessar,
corre a horabaixa.
Publicat dins de Poemes de la natura
Hi ha una barra acumulada
en molta gent que s’asseu
als vuit seients reservats
del nostre quotidià tren.
Alguns fan veure que es troben
fora de la realitat,
immersos en el seu mòbil
i el seu indecent estat.
Altres fan l’orella sorda
al voler seure dels vells
i no mouen ni un sol múscul,
la mirada impenitent.
Amb un aire d’altivesa
amb l’expressió d’una pedra,
persones joves i sanes
al seient es parapeten.
És curiós, perquè sempre
la gent ha estat ben cortesa,
però avui hem ensopegat
amb el pitjor que aquí erra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
Quant de tumult a les cinc de la tarda
d’un dia estable sense res destacat.
Brogit de gent que a tot arreu fa escàndol,
vaivé, col·lapse, a andanes guirigall.
I avui sols és un dilluns com un altre,
si bé arriba sens descarregar pluja.
Tothom capcot amb ganyotes obscures,
amb les mirades esquerpes, esverades.
Venim en tren a sota un cel de núvols
com una panxa, cap a terra bombat.
Esperem tots que aquest cel s’alliberi
i ens deixi viure com plàcids estadants.
Així llisquem per damunt de les vies.
Per sort ja arriba el Sarrià ensotat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Sonets
En el camí
traspasso el bosc,
el temps l’inunda
curull de sol,
el cel n’extreu
la formosor,
luxós, dreçat
al blau grandiós.
Ja entra el tren
a l’estació,
tancada, fosca,
el raïl xiscla,
el túnel negre
de faisó llòbrega
ens engoleix
l’últim quart d’hora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
S’obren les portes del tren
i se sent la piuladissa
dels ocells que omplen el bosc,
dels nius plens de la remor
sagrada de nova vida.
I just comencem el març
amb una brisa benigna.
Els jerseis són al calaix,
i amb els abrics descordats
altre cop el cos respira.
Ve l’estació que enlluerna,
les poncelles a l’aguait,
tresors d’olors que bateguen.
Sols s’espera a ulls tancats
que caigui la pluja intensa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
En la nit blava
passen estacions
amb antics llums,
columnes de claror.
Després foscor,
el trontollar del tren,
a dins la gent
en el temps de dissabte.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
El brogit de la nit
és el xiulet d’un tren
de llums esgrogueïdes.
Lliscant entre sacseigs
em mena cap a casa,
amb la vida partida.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança, Poemes de la nit
Carolina Jonhson
Estació, trens,
en el dia gèlid,
ja som de retorn
-túnels impertèrrits-.
Uns quinze quilòmetres
de camí lliscant
i arribem a casa,
l’espai confortant.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
És negra nit. Tots els vidres
del vagó ens fan de miralls.
Fent-hi ombra es divisen
carrers mal il·luminats.
Som al podi de les vies,
veiem vil·les des de dalt.
Les estacions ens rasen,
els fanals semblen somiar.
Duen l’hàlit de la lluna
calidesa de tardor.
Semblen plorar de nostàlgia
per tants trens i tan absorts.
Vers l’horitzó circulem
portant un vent misteriós.
Les persones van mirant-se
als seus miralls interiors.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Corre el dia net, diàfan,
enllà de la finestrella,
el tren, tot moviment àgil.
Núvols densos, lluminosos
juguen dalt del cel, leviten,
blancs com cotó fluix lluent.
L’intens xàfec de la nit
he fet rejovenir els boscos,
ha encensat l’aire polit.
Tot lluu de fragància nova,
i l’estiu ha fet un gir
just al tombar el mes de glòria.
Ja som a primers d’agost
i el sol torna a preparar-se
per l’escomesa i la joia.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la pluja, Poemes de les estacions
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 