Dones llargarudes, àgils, trencadisses,
llargues cabelleres que al moviment vibren.
I salten, s’escampen, es despleguen totes
com rajos de sol quan caps giravolten
Molt joves, boniques, prop de la infantesa,
de pubertat tendra. Com xalen, jugant!
Hi ha una dona indígena, tota ella grassona,
ningú no diria com de bé es pot moure,
com si fos de goma, feliç, graciosa,
feta simpatia, joventut, invent.
Una altra dona és quasi una bellesa,
ve d’un país nòrdic, formosa, serena,
amb la cabellera com l’or més lluent.
És observadora, no es llança, no es mostra,
sols de tot pren nota, amb un riure lleu.
Després hi ha altres noies entre uns vint que som,
amb la rellevància d’un somriure dolç,
que hi són i que hi resten amb planer equilibri
de seny, d’emoció. Són un redós càlid,
amistós, sensible, que fa perdurar
el nexe que ens lliga. Un altre capítol
són els nois: ells callen, i juguen, s’esplaien,
i en tot participen. Hi ha un home agressiu,
el més gran de tots, que em fa serrar dents,
amb crits que esgarrifen. Sols el primer dia
l’hi he vist la foscor. Tota jo esglaiada
me n’he apartat ràpida. Els altres són joves,
amb tot el cabell, alguns semblen tendres,
altres innocents, sols un m’ha fet paga
d’anar amb fums de mascle. Hi ha un noi molt complet,
tot ple d’harmonia, que va traspuant
ones d’alegria. Aquesta és la colla
meva de teatre d’un curs a l’atzar
avui començat. No m’hi descric jo,
dona ja mig vella, plena de tendresa
per qui duu bellesa, per qui l’ha invocat.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 