Hi havia aquella tristor
en mirar-nos de reüll
en la nit, el jazz, la cova
on la música roent
ens polsava els sentiments,
allò que havíem estat,
que restava tan enrere,
el cos de cada un tancat,
amb l’abric d’hivern cordat…
…l’amor que ve i no es modera.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes del jazz
En un univers d’estrelles,
aquí discorria el temps,
sols somogut per l’orquestra,
fet passió, fet dolçor,
elevant incandescència
en les notes de fulgor,
tot traspassant-nos el cos
d’una bellesa purpúria,
amb el cor tumultuós,
la nit, màgica d’amor,
tota roent d’esplendor,
fragant d’aroma de lluna,
transformant sense retorn
el nostre ésser insòlit,
fluent d’una ardor que abrusa.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
I tocava la música, però per mi no era festa,
no se m’enduia el jazz en la seva bellesa,
tota la solitud aspra del meu llit queia
damunt la meva ossada i em feia a mi sobrera
dels grans delits del món, dreta a una altra vorera,
on mai no arribaria la nit plena d’estrelles,
en un angle apartat de totes les conteses
de goig, d’amor trobat, d’aquella gràcia plena.
La música, com llum, m’immergia sencera,
la seva dignitat apuntalant la meva.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor, Poemes de la desesperança, Poemes del jazz
Sonata nocturna,
nit fonda i tancada,
clos del desconsol
a l’hàlit de l’ànima.
Sonata nocturna,
la veu esqueixada,
callen els carrers
plens de lentes llàgrimes.
Sonata nocturna,
cremor condensada,
de cop et desvetlles
i encens una llàntia.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,
cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,
pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,
la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot en el temps que gira.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del jazz
1
Amunt i avall van passant trens,
moviment lent, fosqueja a fora.
Dins del vagó, ben reflectits,
llums de neó al llarg dels vidres.
Hora tardana en què el meu ésser
sense il·lusió va de viatge,
sense esperar, sense cercar,
sols respirant vida mancada.
2
Sense il·lusió, sense cançó,
tan sols un pes feixuc a l’ànim
vaig de tornada en tren a casa,
sense paraules, sols sostenint-me.
Cap fantasia per reinventar-me,
cap alegria per poder alçar-me
Espero seure i després jeure
l’estesa nit, al seu fondal.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança
Les cinc de la tarda, les estacions blanques,
escolars que van en tren de tornada,
gent amb veu massa alta, cases als turons
dins la solellada,
i comença el sol ja a anar de baixa.
Viatgers que duen els jerseis de llana.
El temps de tardor, el vent de muntanya.
El tren cuita i marxa
per sendera estable, arbres enfosquits
sota un blau de marbre, els llums resplendents
a totes andanes. Comença a finir
el dia, tot aura
de fulles caient, ocres i carbasses.
El vagó curull, persones que seuen,
d’altres van alçades, els mòbils encesos,
reclam d’atenció,
tots acaparant-la. Jovent rialler,
túnels i vergers, claror apaivagant-se.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
El dia mundà, les estacions plenes,
tothom va de fosc, l’hivern que comença.
Si bé ja fa fred el cel és manyac,
un blau amorós el fa proper, tendre.
És la inspiració d’aquest dia clar,
lluminós de sol, on fem el trajecte.
Asseguts al tren, camí de Floresta,
entre dolç boscam enfilem sendera.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
Un bell matí de diumenge,
jo dins del tren, confortable,
sense gaire desig, esma,
però la bellesa en tot l’aire.
Una nova dimensió
del món i de mi mateixa,
tots els turons esclatant
de poncelles. Primavera.
En mi també cal que fruitin
noves gemmes, esperances.
Jo sabré elevar la vida,
en soc experta i versada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
Edifici del Born, 1876
Que opac, aquest viatge,
d’esquena al bosc, muntanyes,
El mes que ve, ja estiu
i la calor s’esbrava.
Vindrà la part de festa
–trobada amb el teatre-,
a un dels barris més mítics,
Barcelona nostrada.
Passejaré pel Born,
en bellesa emanada,
pels antics bastions
d’esglésies, balcons, cases,
pels carrerons estrets
on ni un carro passava,
i entremig, colossal,
l’edifici que s’alça
fet de ferro forjat,
espai, llum, elegància
el museu ciutadà
que els enemics delata.
És bona perspectiva,
la de la meva tarda.
tot i que la natura
m’ha quedat escapçada.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la pàtria
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 