A dins del tren, camí de cel i pins,
respiro fondo allunyant-me de casa,
del sol els rajos m’acaronen la cara,
el pit, el cos, el sentit del viatge.
És gener, hivern, d’un any just començat,
i al meu país la vida no s’atura,
gairebé gens ni hiverna ni recula
i de fred sols mostra esparsos senyals
Amb ple sentit rodolo a Barcelona
lliscant al tren en ben polides vies,
just vaig mirant i prenc notes petites
de curtes frases amb rodolins trenats.
I així jo soc al meu moment que passa,
tot pesant figues -poques hores de son-.
Els carrers són dolços, d’un blau celeste,
la llum del cel els embelleix de goig.
Allà m’invento i em trobo amb mi mateixa
en un entorn no a diari fressat,
sens contrapès a la vàlua que em dreça,
lliure i lleugera al món engalanat.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 