Mar pròdiga

No vull marxar del teu blau,
donadora de la vida,
de tota la immensitat,
mar, que a la riba et prodigues.

Em resta la teva llum,
que l’univers irradia,
dins dels meus ulls irisats,
mariners del teu rumb lliure.

Ets la joventut del món,
tota formosor i delícia,
i dins la tarda d’estiu
fas dels éssers gràcia límpida.

Titil·lem al teu somiar
dins de l’aire que respira
sentors d’estrelles, coralls,
de què et fa olor l’aigua viva.

I tots els cossos mullats
s’eixamoren amb la brisa
d’encanteri i levitat,
i el sol gaudeix i rutila.