Mar d’horabaixa

Ets el meu mar singular
que tots els perills deslligues,
tan conegut i estimat,
creant onades ardides.

Per tu soc reconeixible
en la meva forta còrpora,
musculada dins l’oneig
del teu cos de pell de porpra.

Flueixes a tots confins
on arribes, tan nacrada
que et confons amb llum de lluna
quan com ara és horabaixa.

Quin delit del teu encís
sempre prest per inundar-me,
servo l’equilibri, el tremp
que em transmets acaronant-me.