S’elevava el jazz

I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,

cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,

pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,

la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot en el temps que gira.