Aquesta solitud
és la de quan no hi eres,
l’espai immens, callat,
darreres de ciutat
on l’autobús s’espera,
i un ésser arraulit
s’asseu en un pedrís
sense entendre qui és,
com l’ha atrapat el buit,
perduda l’opulència
d’aquell paradís verge,
de la vivència amb tu.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud
Pertot se senten les plantes oloroses,
enfiladisses, com ho és el llessamí,
la primavera va penetrant, germina
pel clar batec del temps que lluu sens fi.
El sol abrusa, ens fa llevar jaquetes,
ja tot jersei resta plegat i omís,
i les faldilles les alcem ben lleugeres
per exposar-nos al sol, al seu encís.
Emmorenint-nos, vestim colors d’esclat
ben recercats al fondal dels armaris,
anem dient-nos noia, quin goig que fas!,
les flors ens ornen en els vestits diaris,
als nostres cossos duem perfum floral.
Jo vull pinçar coordenades del dia,
extreure màgia d’aquests darrers de maig,
un moment làbil que constantment canvia,
la Terra roda, cap instant no és igual.
Gira sencera la nostra alta galàxia,
cosmologia en què som inserits
d’aquí prové l’equilibri dels astres,
el vital cicle camí del juny florit.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions, Poemes del sol, Poemes del temps
Del gran finestral, el dia magnífic,
bellesa del temps que gravita a l’aire,
que es posa en les coses com la tendra capa
serena, porosa, que ens constitueix.
El temps dins de l’era del món vegetal,
que xopa la terra i miren cel i astres,
que ens fa restar vívids, dins del qual esguarden
tots els elements del futur que es fa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes del temps
Celebro el nostre sud, la bellesa que exhala
tota natura, els arbres, un luxe desbordant.
Després de jorns de pluja, quanta claror diàfana
com n’és el cel de límpid, quant de fulgor no emana.
En l’entorn que ens acull soc l’animal que estrena
il·lusions, empreses de present i futur.
Dies plens de trobades, fites a quatre passes,
i un viatge que em porta a un món desconegut.
De cop es precipita una gran alegria,
tanco tractes, golejo, em trec de sobre pesos,
torno lleugera i lliure i puc ser jo de nou,
amb tot el temps obert, sense llast, sense jou,
sols salut i florida, retornant a l’audàcia
per fruir aquesta vida. La brúixola és somou.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la natura, Poemes per a dones, Sonets
Tot era el mateix paisatge
curull de la llibertat
de l’aire,
transparent, immaculat,
vers un cel de sol radiant
intacte,
un paradís exultant
obert en l’espai immens
lliurant-se.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del sol
Acaricio aquest temps
de llibertat encisada,
tota tendra i somrient
fins al cel, dins l’immens aire.
Tot el seu bellíssim tacte,
el seu respir indolent
i la llum tornassolada
que endins meu sempre és present.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del temps
Tot colors de fantasia
en la tarda lluminosa,
un cel blau com òpal fi,
el sol que el cos ens amoixa.
Translúcid tot l’horitzó
per on el sol se’n va a posta,
el teixit lluent dels pins
com brodat en seda d’ona.
Al firmament, la lluna alta,
atraient, captivadora,
des dalt la terra esguarda,
mentre que el tren ens bressola.
Anem de camí a ciutat
−tan humana Barcelona.
Els seus espais encantats
el nostre cor atresora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la natura, Poemes de la tarda
Aquest és l’espai del sud,
el dels hiverns tan benignes
que em té transitats camins,
que encisa la meva vida.
El dels meus tombs i festeigs,
i on m’he enfonsat sense mida,
on després he reeixit
i he conformat el meu viure.
La seva llum singular
d’hivern, límpida i humida,
la llengua, on bressola el mar
escampant-ne l’olor, el ritme.
Aquí he marcat coordenades,
aquí he arrelat a la terra,
a l’ànima catalana,
inserta en l’ancestral gènesi.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la pàtria
Negra nit, vaig a buscar claror
a salons, a antigues cases nobles,
on floreix tant cultura com art,
que s’eleva damunt ciutats i pobles.
Una festa, allà on brindar amb xampany
per l’abstracte pensar de dones i homes,
figurant en música fugaç,
en els quadres que inauguren la mostra.
Ballarem al ritme de copsar
tot el goig que flueix i ens transforma,
i que ens fa éssers especials
al voltant d’un antic foc de cova.
Allà, sí, on va començar tot,
la claror, la genealogia
ja humana, creada a l’escalfor
de l’embat que al nostre avui gravita.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la nit
Tarda d’estiu rossa i gloriosa,
faig el camí transitant-te endins
embolcallada per la teva mel dolça,
calor i pur aire, plenitud i delit.
Travesso boscos lluents de sol i abelles,
corre el tren vies i titil·la allà al lluny
bellesa estesa, ciutat que remoreja
en els seus barris de misteri i de llum.
Sola i completa, vinc prest a acaronar-te,
just a deixar-me seduir en tot per tu,
secrets que serves jo ja sabré trobar-te,
ciutat vorera de l’oceà profund.
Penetraré en les teves riqueses,
estadant de sumptuosos reialmes,
dona que es daura al reflex de mil·lennis
que ets i pervius, fada mediterrània.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 