El tren tan quotidià,
que sempre duu alegria,
travessa boscos, prats,
i abans que el cel matina.
Ara és tot ple de sol,
són les nou ja tocades,
serà un dia roent,
primavera estrenada.
El seu clar destí és
vella ciutat romana
estesa a frec de mar,
ciutat mediterrània,
amb un esdevenir
de parla catalana,
Barcelona, amb un cor
de navegant que canta.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions
Sense ningú que em sostingui
ben poc puc mantenir-me,
no puc estar-me asseguda
en una actitud passiva.
Recitals de poesia,
músiques que no m’atrapen
en la solitud activa
que en mi no pot deturar-se.
I sí, amb ganes de fugir,
però ja hi soc atrapada,
no puc eixir del muntatge,
en soc una peça estable.
Les cadires encaixades,
en una plego la còrpora,
al redós la gent m’envolta
i meu cor demana ajut.
Enmig del cos em sulfura
l’esforç d’haver de parar,
tota reflexió ofegar,
i el meu jo que en figa muda.
Taciturna sempre soc,
un fons buidat per la pena
s’hi ha fet lloc, s’hi ensenyoreix
Sols l’acció i l’amor em tesen.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de desamor
Soc aquesta dona social, ciutadana
que assisteix activa a actes culturals.
La tarda s’allarga, se’n va de viatge,
té estacions precises enmig l’aire clar.
Falaguera tarda que omple de frisança
pels seus destins nítids, arabescs, estades.
Hi ha una trobada que ens espera a prop.
Caliu, abraçades, somriures, petons.
Soc aquesta dona que freqüenta espais,
que ningú coneix al seu nucli íntim,
on segueix sentint-se forta, exultant,
amb un viu criteri que tot ho perfila.
Plena de les veus, de l’ambient, la llum,
surt cap a la nit amb noves savieses,
colpida per ser un ésser tangible
que es pot abastar amb els sentits, nítida.
Encara fa tombs per la ciutat viva,
conscient de ser corpòria, sensible.
Pren de nou el tren, tanca els ulls, somriu
assaborint l’ens que ja va esvanint-se.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud
Gairebé etèriament
corre el tren, tot ell rectangle,
enmig de frondositat,
bosc ufà després l’aiguatge.
Sembla seda, vellut fi,
riquesa inexpugnable
el verd que arriba al confí
de branques, mates, herbatge.
No deixo el temps esllanguir,
m’avio avui al teatre.
Ja mig vespre, els núvols quiets
després del copiós xàfec.
Hi ha un a promesa a ciutat,
una alegria, una colla
que m’espera, entrada en mà,
per fruir d’escaient obra.
El diumenge és dia clos,
a cap carrer res no vibra,
però en aquest meu estar sola
estrenyo als braços la vida.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes del temps
Dones llargarudes, àgils, trencadisses,
llargues cabelleres que al moviment vibren.
I salten, s’escampen, es despleguen totes
com rajos de sol quan caps giravolten
Molt joves, boniques, prop de la infantesa,
de pubertat tendra. Com xalen, jugant!
Hi ha una dona indígena, tota ella grassona,
ningú no diria com de bé es pot moure,
com si fos de goma, feliç, graciosa,
feta simpatia, joventut, invent.
Una altra dona és quasi una bellesa,
ve d’un país nòrdic, formosa, serena,
amb la cabellera com l’or més lluent.
És observadora, no es llança, no es mostra,
sols de tot pren nota, amb un riure lleu.
Després hi ha altres noies entre uns vint que som,
amb la rellevància d’un somriure dolç,
que hi són i que hi resten amb planer equilibri
de seny, d’emoció. Són un redós càlid,
amistós, sensible, que fa perdurar
el nexe que ens lliga. Un altre capítol
són els nois: ells callen, i juguen, s’esplaien,
i en tot participen. Hi ha un home agressiu,
el més gran de tots, que em fa serrar dents,
amb crits que esgarrifen. Sols el primer dia
l’hi he vist la foscor. Tota jo esglaiada
me n’he apartat ràpida. Els altres són joves,
amb tot el cabell, alguns semblen tendres,
altres innocents, sols un m’ha fet paga
d’anar amb fums de mascle. Hi ha un noi molt complet,
tot ple d’harmonia, que va traspuant
ones d’alegria. Aquesta és la colla
meva de teatre d’un curs a l’atzar
avui començat. No m’hi descric jo,
dona ja mig vella, plena de tendresa
per qui duu bellesa, per qui l’ha invocat.
Publicat dins de Poemes de Barcelona
La il·lusió de Barcelona
un dia daurat d’hivern
en què ja soc dalt del tren,
amb un paisatge que aroma.
Un vent gèlid de muntanya
alena espurnes de neu,
duem jerseis en relleu,
rebotaríem en caure.
L’aire ja albira el Nadal,
la seva fragància íntima,
calidesa gravitant
d’una bellesa suavíssima.
Els llums de Festes ja cremen
sota el cel de la ciutat,
filats de claror encensats.
mentre els avets vius gemeguen.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de les estacions, Poemes de Nadal
Llargs dies de juliol,
allà on es marca un límit
entre la introspecció,
la insidiosa calor
i la solitud més íntima.
Trajectes a la ciutat,
tota una obra creativa
que neix i just es va alçant,
sempre diària i constant,
on cerco els dons de la vida,
les veritats, que canvien,
el seu terreny abundós.
Viatges per donar ales
al fondal del meu pensar,
del sentir, mirar, estimar,
viatges que m’han fet lliure.
Llargs dies de juliol
on s’apleguen perspectives,
i els grans somnis de la mar
dins del temps, que és tan efímer.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la solitud, Poemes de les estacions
Dies difícils de juliol,
calor i desgana, i solitud,
nits atziagues, somnis romputs,
temps deslligat ben buit de gràcia.
Estiu calent, dies formosos,
boscos lluents i esponerosos
que des del tren miro i oloro,
sota un cel íntim d’un blau immens.
Prenc el camí cap a ciutat,
on bull la vida diversa i rica,
la ciutat que és immensitat,
bellesa, història, aire de mar.
Així és com faig els dies bons,
plens d’interès i expectativa,
sentit, color, plaer, sabor,
la llibertat plena exercint-se.
De nit és quan ve l’eixutesa
de somnis nus, descoratjats,
sense valor hi deambulo,
pateixo, visc amargor i plany.
Aquí s’expressa la veritat,
la meva vida tan desatesa,
sense un caliu proper, humà
un temps de lapse de l’estiu lax.
Vindrà setembre, s’animarà.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de les estacions
Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.
Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.
Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.
Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.
En el dia inestable, defalliment suporto,
com si cada part meva s’hagués esquarterat.
Un estat tremolenc de fonda davallada,
allà on em cau l’ànima, al més pregon substrat.
Desestabilitzada, em cal tot el repòs,
fer meu algun projecte, elevar l’emoció.
Així, m’assec al tren, que no és com jo, que avança,
i és just com si el meu temps prolongués sentit, causa.
Un tren que duu a ciutat, on s’obren tantes portes,
tot possibilitats brindant objectius, forma.
A casa ja faré ritual de descans.
Al llit no puc colgar-me amb l’ànim tan avall.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 