Daily Archives: 18 gener 2026

Blues

Sonata nocturna,
nit fonda i tancada,
clos del desconsol
a l’hàlit de l’ànima.

Sonata nocturna,
la veu esqueixada,
callen els carrers
plens de lentes llàgrimes.

Sonata nocturna,
cremor condensada,
de cop et desvetlles
i encens una llàntia.

S’elevava el jazz

I de fons plovia a bots i a barrals.
Dins, l’aire de cova, on hi percudien
sagrats rituals, estrenyent els llaços
d’una tribu antiga, tot just retrobada,

cor que bategava nocturn, estel·lar.
S’elevava en ones, sostingudes, íntimes,
el mar que vibrava, mar que ens immergia,
tot ell roents notes d’antigor inaudita,

pregonant misteris, els nostres, d’endintre,
el ressò interior d’abans de la vida.
I llavors sabíem de l’eternitat,

la que ens habitava, la que ens componia,
que igual que la mort dúiem inserida,
fent cicles d’un tot en el temps que gira.

Anada i tornada

1

Amunt i avall van passant trens,
moviment lent, fosqueja a fora.
Dins del vagó, ben reflectits,
llums de neó al llarg dels vidres.
Hora tardana en què el meu ésser
sense il·lusió va de viatge,
sense esperar, sense cercar,
sols respirant vida mancada.

2

Sense il·lusió, sense cançó,
tan sols un pes feixuc a l’ànim
vaig de tornada en tren a casa,
sense paraules, sols sostenint-me.
Cap fantasia per reinventar-me,
cap alegria per poder alçar-me
Espero seure i després jeure
l’estesa nit, al seu fondal.

Vagó curull

Les cinc de la tarda, les estacions blanques,
escolars que van en tren de tornada,
gent que parla massa, cases als turons
dins la solellada,
i comença el sol ja a anar de baixa.
Viatgers que duen els jerseis de llana.
 El temps de tardor, el vent de muntanya.
El tren cuita i marxa
per sendera estable, arbres enfosquits
sota un blau de marbre, els llums resplendents
a totes andanes. Comença a finir
el dia, tot aura
de fulles caient, ocres i carbasses.
El vagó curull, persones que seuen,
d’altres van alçades, els mòbils encesos,
reclam d’atenció,
tots acaparant-la. Jovent rialler,
túnels i vergers, claror apaivagant-se.

Asseguts al tren

El dia mundà, les estacions plenes,
tothom va de fosc, l’hivern que comença.
Si bé ja fa fred el cel és manyac,
un blau amorós el fa proper, tendre.

És la inspiració d’aquest dia clar,
lluminós de sol, on fem el trajecte.
Asseguts al tren, camí de Floresta,
entre dolç boscam enfilem sendera.

Noves gemmes

Un bell matí de diumenge,
jo dins del tren, confortable,
sense gaire desig, esma,
però la bellesa en tot l’aire.

Una nova dimensió
del món i de mi mateixa,
tots el turons esclatant
de poncelles. Primavera.

En mi també cal que fruitin
noves gemmes, esperances.
Jo sabré elevar la vida,
en soc experta i versada.

Born

Edifici del Born, 1876

Que opac, aquest viatge,
d’esquena al bosc, muntanyes,

El mes que ve, ja estiu
 i la calor s’esbrava.
Vindrà la part de festa
–trobada amb el teatre-,
a un dels barris més mítics,
Barcelona nostrada.
Passejaré pel Born,
en bellesa emanada,
pels antics bastions
d’esglésies, balcons, cases,
pels carrerons estrets
on ni un carro passava,
i entremig, colossal,
l’edifici que s’alça
fet de ferro forjat,
espai, llum, elegància
el museu ciutadà
que els enemics delata.
És bona perspectiva,
la de la meva tarda.

tot i que la natura
m’ha quedat escapçada.

Triar els camins

Torna el recorregut del tren que se m’emporta
d’un univers caduc a un on corre la joia.
Entremig hi ha el trajecte entre valls i muntanyes,
el cel ple d’esplendor, el sol, que ens acompanya.
És tot sencer un viatge amb natura que envolta,
plena d’immensitat, tot el primer quart d’hora.
En entrar a Barcelona les vies es soterren,
passem el darrer tram anant a les palpentes.
Després l’epifania, les escales mecàniques
que ens eleven al cor del gran goig de les Rambles.
Allà el món és obert per triar-hi els camins,
fins pots arribar al mar, immens, inacabable,
fluent, tan encisat que els somnis encomana.

Estacions de metro

Les estacions proclamen colors i noms de barris,
i el somni d’arribar al cel, llum del carrer.
Recloses i enfonsades als túnels de la terra,
són sortida directa a la vida roent.
Cada veïnat té distinta arquitectura,
espais amb propi aire, humans amb divers seny.
Cada un té la seva aura, el seu plaent misteri,
el seu encens i flaire, l’encís del viure bé.
Tots ells fan la ciutat que el metro comunica,
soterrat, enjoiat de manifesta eixida.

Renou d’organdí

No tinc mancança de res
mentre escric la meva vida
fent un viatge serè
entre els arbres, que respiren,

i la ciutat bella vibra
tota inundada de sol,
amb espais d’ombra ben viva,
amb el seu fascinant vol

per tants segles que hi sospiren,
pel seu somiós glatir,
la seva mar enardida
el seu renou d’organdí.