Cadires encaixades

Sense ningú que em sostingui
ben poc puc mantenir-me,
no puc estar-me asseguda
en una actitud passiva.

Recitals de poesia,
músiques que no m’atrapen
en la solitud activa
que en mi no pot deturar-se.

I sí, amb ganes de fugir,
però ja hi soc atrapada,
no puc eixir del muntatge,
en soc una peça estable.

Les cadires encaixades,
en una plego la còrpora,
al redós la gent m’envolta
i meu cor demana ajut.

Enmig del cos em sulfura
l’esforç d’haver de parar,
tota reflexió ofegar,
i el meu jo que en figa muda.

Taciturna sempre soc,
un fons buidat per la pena
s’hi ha fet lloc, s’hi ensenyoreix
Sols l’acció i l’amor em tesen.