Atuïda

Sense sortir no hauria vist la lluna
plena i formosa expandint-se i vessant-se,
ni hagués sentit les punxades de l’aire
vivificants com d’energia espurnes.

Tampoc veuria els mils llums de Nadal
al llarg la Rambla com estels en la nit.
Tot i atuïda em bado a un altre món
on lentament pugui tornar a inventar-me.

Sense exposar-me vaig a un lloc que m’acull,
dins d’una cova on cerco retrobar-me,
i afluixo el llast que a flor de pell em balda.

Em dono així impuls, si no alegria,
i sento l’aire, el Nadal i la lluna,
si bé del cert no espero cap ventura.