Retrobo el meu món lliure,
on jo soc inserida,
ésser d’aquests rodals,
així alta i confegida,
totes les il·lusions
són de la meva mida,
tots els punts cardinals
les meves quatre vores,
i aquesta geografia,
mediterrània antiga,
de mar, de flors boscanes,
dels entranyables mites,
conviccions, savieses,
la deu evolutiva,
d’allà on jo parteixo,
on cada instant arribo,
cada cop més enllà,
la fruïció menant-me
a un món inacabable,
fontanes infinites.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes de la pàtria
Per a Salvador Puig Antic
Allò va ser veritat,
hi va haver un botxí
que estrenyia el garrot
al coll d’un tendre noi
i de tot el meu poble.
Sota l’immòbil temps
brutes bèsties voraces
barraven tot camí,
i un esglai infinit
esclatava en nosaltres.
Submergits en dolor,
ostatges de vilesa,
fort cruixien les vèrtebres
quan el teu cos flairós
es desplomà en la mort.
I a l’acte t’elevares
en força i en ardència
dins, fins l’entranya densa
dels que com tu obriríem
camins de llibertat.
Publicat dins de Poemes de la desesperança, Poemes de la pàtria, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 