Hi ha una barra acumulada
en molta gent que s’asseu
als vuit seients reservats
del nostre quotidià tren.
Alguns fan veure que es troben
fora de la realitat,
immersos en el seu mòbil
i el seu indecent estat.
Altres fan l’orella sorda
al voler seure dels vells
i no mouen ni un sol múscul,
la mirada impenitent.
Amb un aire d’altivesa
amb l’expressió d’una pedra,
persones joves i sanes
al seient es parapeten.
És curiós, perquè sempre
la gent ha estat ben cortesa,
però avui hem ensopegat
amb el pitjor que aquí erra.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 