Amunt i avall sense horitzons,
sense cap somni a l’arribada,
fineix el tram de tot viatge,
els ulls oberts, buits de paisatge.
Aquesta soc avui al tren,
la tarda llunya, muda, insensible,
sense il·lusions, amb un cel baix,
reflex del meu taciturn viure.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la desesperança
Dolçor solar de tarda de desembre,
claror de l’aire mentre viatjo en tren,
jo et frueixo com la natura entera
del tot badada al blau pur d’aquest cel.
En aquesta hora viatjar és aventura,
diumenge calm, tot per assaborir,
just són les quatre i ara ningú no es pensa
ni s’imagina que es convertirà en nit.
Potser un dia amb les vint-i-quatre hores
és com la vida d’un ésser que ha nascut,
que en cap estadi creu que serà vençut.
És aquest cicle reservat i tranquil
el que ens domina i empeny cap endavant,
només cal viure i seguir acceptant.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes de les estacions
Kyriak Kostandi
Recorre el tren joiós
tota l’alegre plana,
les vies tot al llarg
de boscos envoltades,
i el sol que des de l’est
vessa els seus potents rajos,
tot i que ja l’hivern
despunta per muntanyes.
Jo soc a dins el tren
sens voler preguntar-me
com encarar la vida,
sols fruint del paisatge.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
De tant fort el sol es torna pàl·lid,
corren cases, es mouen horitzons,
tot s’atura quan el tren frena i para
i obre portes a solars estacions.
Recupera el seu trescar, la marxa,
la finestra acull dimensions,
el seu vidre és un viu panorama
on el món transcorre harmoniós.
Fins que arriba el túnel dins la fosca,
que travessa per sota la ciutat.
Un eclipsi de sensacions, formes,
on reculen els mots i el somiar.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
En la llum transparent
puja verdor dels arbres,
el tren camina lent
d’una estació a una altra.
Hi ha el groc de la ginesta
i el lila de les parres
les cases, entremig,
hi lluen totes blanques.
Els revolts de la via
festegen el viatge,
rere dels finestrals
resplendeix la muntanya.
Davallen suaus les valls
amb espessor d’alts arbres,
un caminet traspua
lluïssors de pissarra.
Els pins s’alcen al cel
oferint la capçada,
són de graciosa arrel,
compendi del paratge.
Revolts de tren petit,
estacions de fades.
Propera, la ciutat
bressola en la seva aura.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la natura
Forada la nit
el tren on som dins,
sense temps, llançat,
dins l’espai compacte.
Sols a una estació
desvetlla el rellotge,
solcat per la llum,
consciència d’una hora.
Endinsada nit,
xerriquen rails,
trota lleu el tren
amb batec de cor.
Seguim travessant
la foscor vessant.
A la matinada,
la ciutat estranya.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit, Poemes del temps
I de nou vaig cap a Barcelona,
i de cop em trobo dins del tren
amb la tarda que encara és molt jove.
Què hi puc fer a casa, al poble inert.
I fins sembla que el blau em reconforta
d’un cel pur com mar a l’horitzó,
tanta llum que entra, que circula
en la tarda estesa al bosc frondós.
Ves per on, avui era un mal dia,
bo i ombrívol, tot d’esma esmunyedissa.
Del meu ésser no rajava cap doll,
sols la ufana de llum em reanima.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de l'esperança
És un moment net davallant la tarda,
tan bella i polida, els llums fent d’empara.
Aquí soc, conscient de la sentor i calma
dins de l’equilibri que ha anat afermant-se.
El sacseig del tren sembla que em bressoli.
Vaig cap a ciutat, dimensió encantada,
encara és clar el cel, el bosc, ombra opaca.
La fi del trajecte obre un nou viatge.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la tarda
En el dia calm, esclatant de sol,
curull de flors i arbres, em bressola el tren
en la seva marxa. Sempre va endavant,
a horitzons que esperen éssers abrandats,
amants a ciutats, que la festa senten.
I el mar va banyant les costes, les platges,
amb sorra fulgent, petxines lluents
i pedres llustrades. Bressolada, atreta
per la ciutat màgica, a dalt el cel blau,
a rumb del gai tren, entre el bosc transito.
El plaer fugaç de lliscar entre vies,
dolcesa amatent de la suavitat
lleu d’una carícia. Amb mi va sencera
llibertat intrínseca, volició ardent
del meu ésser ple, vestit d’alegria.
Somric a tots àmbits que l’esguard abasta,
roselles esteses, campànules blaves.
Tot al meu mirar retorna bellesa,
plàcid dia, un maig d’una primavera
que s’estén al temps llançant raigs de festa.
Publicat dins de Poemes, Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
El tren a Sarrià, estació de volta ampla,
on s’hi fan connexions i diverses escales.
On dormen els vagons de nit, sota teulades,
i s’apaguen les llums fins començar jornada.
Allà on s’atura el tren i gruix de gent en baixa,
on resten seients buits per seure en el viatge.
L’entrada a Barcelona, deixant bosc i muntanyes,
un curt temps dins de túnels, i la ciutat amada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 