Ciutat bressada

Bresso la ciutat divina,
que aplego a la meva falda,
hi cap sencer el mar immens,
els seus edificis auris,
l’ombrós bosc de Montjuïc,
les grans, fabuloses Rambles,
i aquest vell Palau de Mar,
clàssic per enamorar-se’n,
on a prop, plens de misteri,
peixos i ocells fan miratges.
És la ciutat infinita,
íntima i inabastable
que sap treure flor del viure,
que reparteix la seva ànima.
Ben aplegada la tinc
tota sencera, abraçada,
i si és que la deixo anar
és per davant inclinar-me.