Daily Archives: 16 gener 2026

Renou de tren

És un dia turbulent
i no encerto el que vull fer:
anar a la piscina, platja,
i si no quedar-me a casa,
que vaig fer ahir, i no pot ser.
Sé que he de rebre aquest aire
meravellós, orejant,
que desvetlla la bellesa
de mi i del món estrenat.
Han passat les xafogors,
avui sorgeix la delícia,
però es tapa el cel: ai, plourà!,
però ara es torna a destapar.
No sé pas si recular,
però em trobo ja a l’estació
amb el bitllet segellat,
i asseguda a un banc espero
el renou del tren, ja el sento.

I així el deixo a ell triar.

Flors esclatants

Anem passant estacions,
hi ha la frescor de gent nova,
corredisses per no perdre
el tren que duu a Barcelona.

Vegetació ornamentada
d’esclatants flors. Temps vernal.
Els ja tan gemmats turons
curulls d’una verdor austral.

Els arbres com rams florits,
poms florals la rodonesa
de les muntanyes ufanes.
Esplendor que somieja.

Llambreigs

Llambreigs de sol baix que enlluernen
en l’hora precària de l’amor.
Dalt del tren tot just remoreja
cantarella fada, no cançó.

No són les cinc encara i balla
un esperit las al vagó.
Tiba d’esma llarga catenària
sens rescat de dol o abandó.

Estacions esteses

Corre el tren com si esperitat
tot tallant la tarda, la claror
d’un dels jorns de vespres escurçats,
quan el cel griseja ple de pluja.

S’alcen drets a la pell de la terra
boscos, cases, les posts d’enllumenat,
s’allargassen els raïls per on tresca
l’àgil tren, ja rectes, ja corbats.

I s’encenen fanals de llums antigues,
tot suaus, a estacions esteses,
se’n va el dia de mirada infinita
i en silenci brolla la nit serena.

Reflex

Amunt i avall sense horitzons,
sense cap somni a l’arribada,
fineix el tram de tot viatge,
els ulls oberts, buits de paisatge.

Aquesta soc avui al tren,
la tarda llunya, muda, insensible,
sense il·lusions, amb un cel baix,
reflex del meu taciturn viure.

Tarda de sesembre

Dolçor solar de tarda de desembre,
claror de l’aire mentre viatjo en tren,
jo et frueixo com la natura entera
del tot badada al blau pur d’aquest cel.

En aquesta hora viatjar és aventura,
diumenge calm, tot per assaborir,
just són les quatre i ara ningú no es pensa
ni s’imagina que es convertirà en nit.

Potser un dia amb les vint-i-quatre hores
és com la vida d’un ésser que ha nascut,
que en cap estadi creu que serà vençut.

És aquest cicle reservat i tranquil
el que ens domina i empeny cap endavant,
només cal viure i seguir acceptant.

Ja l’hivern

Kyriak Kostandi

Recorre el tren joiós
tota l’alegre plana,
les vies tot al llarg
de boscos envoltades,

i el sol que des de l’est
vessa els seus potents rajos,
tot i que ja l’hivern
despunta per muntanyes.

Jo soc a dins el tren
sens voler preguntar-me
com encarar la vida,
sols fruint del paisatge.

Eclipsi

De tant fort el sol es torna pàl·lid,
corren cases, es mouen horitzons,
tot s’atura quan el tren frena i para
i obre portes a solars estacions.

Recupera el seu trescar, la marxa,
la finestra acull dimensions,
el seu vidre és un viu panorama
on el món transcorre harmoniós.

Fins que arriba el túnel dins la fosca,
que travessa per sota la ciutat.
Un eclipsi de sensacions, formes,
on reculen els mots i el somiar.

Llum transparent

En la llum transparent
puja verdor dels arbres,
el tren camina lent
d’una estació a una altra.
Hi ha el groc de la ginesta
i el lila de les parres
les cases, entremig,
hi lluen totes blanques.

Els revolts de la via
festegen el viatge,
rere dels finestrals
resplendeix la muntanya.
Davallen suaus les valls
amb espessor d’alts arbres,
un caminet traspua
lluïssors de pissarra.

Els pins s’alcen al cel
oferint la capçada,
són de graciosa arrel,
compendi del paratge.
Revolts de tren petit,
estacions de fades.
Propera, la ciutat
bressola en la seva aura.

Foscor vessant

Forada la nit
el tren on som dins,
sense temps, llançat,
dins l’espai compacte.

Sols a una estació
desvetlla el rellotge,
solcat per la llum,
consciència d’una hora.

Endinsada nit,
xerriquen rails,
trota lleu el tren
amb batec de cor.

Seguim travessant
la foscor vessant.
A la matinada,
la ciutat estranya.