Bresso la ciutat divina,
que aplego a la meva falda,
hi cap sencer el mar immens,
els seus edificis auris,
l’ombrós bosc de Montjuïc,
les grans, fabuloses Rambles,
i aquest vell Palau de Mar,
clàssic per enamorar-se’n,
on a prop, plens de misteri,
peixos i ocells fan miratges.
És la ciutat infinita,
íntima i inabastable
que sap treure flor del viure,
que reparteix la seva ànima.
Ben aplegada la tinc
tota sencera, abraçada,
i si és que la deixo anar
és per davant inclinar-me.
Publicat dins de Poemes de Barcelona, Poemes solars
És
el meu mar estimat,
els boscos, que desitjo,
que sé com puc amar
tornant d’altres països.
És
el temps mediterrani,
les faules, el gran sol
damunt l’arquitectura
del meu país-consol.
És
la gran claror a l’espai,
la gent, la formosura,
la llengua endins sagrada,
la pàtria catalana.
Publicat dins de Poemes de la pàtria
Dia ja fos
a les sis de la tarda,
a l‘estació
de Catalunya el tren,
tràfec de gent
que va a casa esgotada,
remor de veus
mentre el temps és silent.
Anem fent via
alleujats que s’acabi
un altre jorn
de feina, que ens ha usat,
Demà és molt lluny,
volem sols que s’allargui
la treva lliure
on no som suplantats.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Ja torno cap a casa,
somovent-se va el tren,
no vacil·la, s’afanya,
corre vies de dret.
Hora ja de plegar
tot velam, jorn finit,
ve ara un llarg descans
al caire de la nit.
I no cal fer cap còmput
del succeït abans,
amb el món hem fet taules
i seguim endavant.
Publicat dins de Poemes de l'esperança
Com la flor d’ametller,
l’horitzó rosa,
com blau d’un íntim mar
el cel suau,
com una selva densa
la verda fronda,
els arbres alts i alçats,
joia esclatant.
Hi ha els llums tendres i encesos
a cada andana,
cúpules de palaus,
vidres de nacre,
mostren el món sensible,
de fluent ànima,
el tren és ple a vessar,
corre a horabaixa.
Publicat dins de Poemes de la natura
Hi ha una barra acumulada
en molta gent que s’asseu
als vuit seients reservats
del nostre quotidià tren.
Alguns fan veure que es troben
fora de la realitat,
immersos en el seu mòbil
i el seu indecent estat.
Altres fan l’orella sorda
al voler seure dels vells
i no mouen ni un sol múscul,
la mirada impenitent.
Amb un aire d’altivesa
amb l’expressió d’una pedra,
persones joves i sanes
al seient es parapeten.
És curiós, perquè sempre
la gent ha estat ben cortesa,
però avui hem ensopegat
amb el pitjor que aquí erra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
Quant de tumult a les cinc de la tarda
d’un dia estable sense res destacat.
Brogit de gent que a tot arreu fa escàndol,
vaivé, col·lapse, a andanes guirigall.
I avui sols és un dilluns com un altre,
si bé arriba sens descarregar pluja.
Tothom capcot amb ganyotes obscures,
amb les mirades esquerpes, esverades.
Venim en tren a sota un cel de núvols
com una panxa, cap a terra bombat.
Esperem tots que aquest cel s’alliberi
i ens deixi viure com plàcids estadants.
Així llisquem per damunt de les vies.
Per sort ja arriba el Sarrià ensotat.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Sonets
En el camí
traspasso el bosc,
el temps l’inunda
curull de sol,
el cel n’extreu
la formosor,
luxós, dreçat
al blau grandiós.
Ja entra el tren
a l’estació,
tancada, fosca,
el raïl xiscla,
el túnel negre
de faisó llòbrega
ens engoleix
l’últim quart d’hora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
S’obren les portes del tren
i se sent la piuladissa
dels ocells que omplen el bosc,
dels nius plens de la remor
sagrada de nova vida.
I just comencem el març
amb una brisa benigna.
Els jerseis són al calaix,
i amb els abrics descordats
altre cop el cos respira.
Ve l’estació que enlluerna,
les poncelles a l’aguait,
tresors d’olors que bateguen.
Sols s’espera a ulls tancats
que caigui la pluja intensa.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
En la nit blava
passen estacions
amb antics llums,
columnes de claror.
Després foscor,
el trontollar del tren,
a dins la gent
en el temps de dissabte.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la nit
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 