Passen els trens
fent camí, amunt i avall,
a l’estació
s’aturen uns moments,
hi ha un trànsit íntim
d’entrar i sortir de gent
en aquest dia
d’abril irradiant.
Al fons proper,
majestuosos pins,
claror suau
tota rosada a l’ombra,
l’aire feliç
dolçament acarona,
l’esdevenir
és un goig que enamora.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de les estacions
Bon dia de març, de matí ben d’hora,
amb el sol punyent, cel net, ni una boira.
Correm endavant d’aquest jorn rentat
que just va muntant-se, on anem lliscant.
A dintre del tren encara duem
llençols enganxats, son no acabada,
i just a l’andana on ens cal baixar
espolsarem mandra, desempallegats.
Descobriré el dia, el que hi ha per mi,
trenaré paraules, energia amb altres,
restarà el migdia, sencera la tarda,
mouré les palanques per trobar sentit,
decisions meves, llibertat primera,
sens dependre d’altres. Surar o sucumbir.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del temps
Fa giragonses el tren
avançant entre muntanyes
cobertes de verd espès,
amb pluja de matinada.
Ens aturem a estacions
belles, a mesura humana,
una festa enmig del bosc,
Modernisme que es desgrana.
Quin trajecte tan formós
entre natura salvatge.
Prop de l’estació final,
nostra mar mediterrània.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura
Íntim i confortable, de dins del tren, el dia,
amb núvols, boira, pluja, amb tantes flors florides.
Esdevé a un ritme lent, assaborint l’oxigen,
la sedassada llum, els verds que el bosc perfila.
Passem estacions tranquil·les i polides,
suaus revolts girem per les corbades vies.
I és plaent, feliç, el viatge, fent via,
dins del seu benestar, venturosa harmonia.
Publicat dins de Poemes dalt del tren
El tren habitual, quan l’agafo, ja fosc,
els llums freds que enlluernen, i a fora la nit
amb la seva olor densa, fragant de la humitat,
les espurnes de l’aire fregant, rasant la pell
a sota el cel altíssim, on viuen els planetes,
i estrelles amb la lluna, que orienta tots els mars.
No és una hora cansada, tot i que obscura nit,
comencen altres llums a la Rambla que encisa,
a carrers endinsats de la ciutat vibrant,
íntima i exultant, lúdica i combativa,
que vol fer més humana tota civilitat.
Cap allà soc en trànsit dins el tren renouer,
en la nit enigmàtica, absorta en la seva aura,
i el meu ésser que hi passa mentre que és el seu temps.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de Barcelona, Poemes de la nit
Tarda enfonsada en la immobilitat,
gris de tardor, pluja en el gruix de l’aire,
un lleu fracàs dibuixa el llarg contorn
de densa tarda que no prendrà volada.
Em duu el tren d’andana a baixador,
rodons rellotges marquen l’hora aturada,
faig un camí que és de transició,
com aquest dia, d’una estació a l’altra.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la tarda, Poemes del temps
Seguim el paisatge
de pins i de boscos,
de cel blau que s’obre
sencer com un goig,
mentre estacions passen
polides i blanques,
i el sol vessa rajos
com aspes de foc.
I ara és hivern
en aquesta terra,
encarada al mar,
fulgent de claror.
Quin delit de viure
encomana i crea
mentre el tren travessa
tot l’immens tresor.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes de la natura, Poemes de les estacions
Núvol blanc, el cel,
per on el sol malda
lleu, esbarriat,
per lluir i lliurar-se.
Va avançant el tren
la cansada tarda,
amb la pesantor
damunt de l’espatlla.
Sense cap vibrant
declina el temps las
amb els ulls tapats
cap a nit tancada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol, Poemes del temps
Tot és regne de sol
en la tarda olorosa,
floreixen les poncelles
en el camí del tren.
Tanta claror enlluerna,
fa translúcid tot l’aire
i el cel és el mirall
d’un blau mar sense onatge.
Jo servo el meu amor
sols per les coses belles,
les que ofrenen plaer,
amb l’ànima al seu centre.
Traspuen un delit
que arreu se’ns encomana,
duen premonicions
d’una feliç estada.
Publicat dins de Poemes dalt del tren, Poemes del sol
Arribo a la ciutat
sense obrir la llibreta,
la gent xerra al voltant,
les paraules no venen,
ni ve cap pensament
que rasi la fondària,
però avui soc dona plena
de si mateixa, amb gràcia.
Només podria dir
que soc dins del tren, plàcida,
en primavera estesa,
al seu ímpetu i rauxa,
amb una pau ben nova,
cella descorrugada,
se m’eixampla el respir,
em tinc sencera, alada.
Publicat dins de ., Poemes dalt del tren, Poemes per a dones
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 