Crònica d’un viatge a Tailàndia del 22 de desembre de 2024 al 18 de gener de 2025

Carme Cabús

25 desembre 2024 

Estimats amics, estimades amigues, BON NADAL!

Soc a Tailàndia, després de l’esforçat i llarg viatge en avió, que es va fer força cansat. Ja orientar-se a l’aeroport de Bangkok, que sembla una nau espacial, era gairebé impossible. Vaig seguir amb inquietud tota la riuada immensa de gent que seguia una mateixa direcció, vaig pujar a un tren interior de l’aeroport, sense tenir ni idea d’on anava, vaig continuar caminant entre la munió indescriptible de gent el que em van semblar quilòmetres, i tot sense deixar de preguntar on anàvem, si tot aquest trajecte era per anar a buscar l’equipatge, si anàvem cap a la sortida i on carai érem i amb quin objectiu. De seguida vaig comprendre que tothom estava tan desorientat com jo, i amb la mateixa expressió d’esgotament i astorament. Bé, en tot aquest periple increïble, de cop ens trobem a la gegantina nau on van apareixent les maletes. Compteu que l’aeroport, tret dels números, tot era escrit en l’alfabet thai, amb una petita traducció a l’anglès que, O bé jo sense les ulleres no veia, O per manca de comprensió d’anglès, no entenia. La veritat és que vaig matar els treballadors de l’aeroport a preguntes, perquè hi havia tal quantitat de cintes transportadores de maletes en aquell hangar immens, que no hi havia manera d’aclarir-s’hi. Finalment em van donar el número de la roda de maletes que em tocava a mi, arribada de l’aeroport de Doha, l’escala que havia hagut de fer a Qatar. Sigui com sigui, el professional de l’aeroport, enmig d’aquell caos grandiós de gent desorientada, esgotada, suosa i neguitosa, també es va equivocar i em va donar malament el número. Sort que vaig reconèixer un viatger del meu mateix avió a qui “li semblava” que el nostre lloc per recollir maletes era el del costat. Tanmateix, estàvem al cas de totes dues cintes. L’avió amb què havíem vingut des de Doha era gegantí i totes dues cintes transportadores expulsava maletes del mateix avió.

Perdoneu! M’han portat el dinar. El restaurant, de primera, a la zona més luxosa de Bangkok: 6 euros el plat que podeu veure.

Carme Cabús

25 desembre 2024  

Bé, després d’aquest bon àpat, el primer que he fet al país, m’he rejovenit del tot. Abans m’he quedat a l’odissea de l’aeroport. Doncs sí, finalment, sense saber d’on ni perquè, com arribades d’un altre planeta, van aparèixer circulant per la cinta les nostres tan familiars maletes des d’una dimensió estratosfèrica. I aquí no s’acaba tot, perquè després, seguint un tumult impressionant de gent que apareixia per tot arreu, vam haver de passar, un per un, per uns controls policials on es van mirar el passaport del dret i del revés, i amb una màquina enregistradora ens van agafar les empremtes digitals.

Bé, ara ja havia estat digna d’entrar a Tailàndia, i amb tot el meu equipatge recuperat. I ara, com sortia de l’aeroport, cap on havia d’anar, quina direcció havia d’enfilar en aquell aeroport sobredimensionat i caòtic. Calor, esgotament, una llengua incomprensible que sorgia de tot arreu i escrita amb el seu alfabet preciós i misteriós alhora. Podria jo trobar mai el lloc on ho havia la parada d’autobús que havia d’agafar per arribar al meu destí, la pensió on tenia l’habitació encomanada? Seguint el meu objectiu, preguntant i repreguntat, amb tot el maletam ascensor amunt, ascensor avall, sembla que surto a l’indret d’on surten els autobusos. De fet, n’hi havia uns quants d’aturats, uns senyors autobusos que en cap cas no podien ser l’autobús de línia S1 que m’havia de portar cap al meu barri, Phra Nakhon, entre una multitud de barris d’una ciutat de 8 milions d’habitants.

Jo he arribat a l’aeroport, i no he deixat de preguntar ni un moment. Val a dir que la gent tailandesa és meravellosa. Sempre t’atenen i es prenen el temps que calgui, encara que al final resulta que ni m’entenien ni sabien del que els parlava. Però per sort, no pas tothom. Aquí. Ja a fora de l’aeroport, ni desisteixi de preguntar on és la parada de l’autobús S1: a una gent que s’espera, a una noi tan perduda com jo, a un senyor que escombrava. “Espera’t aquí mateix, que ja arribarà”, em diu, amb el somriure meravellós i confiable que tenen tots els tailandesos i per la qual cosa és un gust ser al seu país. No m’ho creia en absolut, però per tot el cúmul de coses que havia hagut de batallar després de 14 hores en avió, em vaig rendir. Em vaig asseure en un racó lliure d’un banc i em vaig encomanar a la sort.

No creia en absolut que allà parés l’autobús S1 perquè tan sols érem a la parada 4 gats, tots estrangers per al país, quan al mateix moment que jo havia arribat a la ciutat un nombre colossal de turistes. O sigui, que no podia ser que tota aquella marabunta no podia quedar resumida en aquests 4 gats rendits que ens esperàvem. Amb un gest mig desesperat, abaixo el cap, amb els ulls mirant a terra, i de cop, quan torno a aixecar la vista, veig just davant l’autobús S1 amb aquelles minses persones ja afanyar-se per pujar-hi. Gairebé vaig fer un bot, encara incrèdula.

Va resultar que la cobradora del bus, una noia tailandesa somrient i eficient, que em va agafar les dues maletes i me les va pujar a l’autobús, i que posava tota l’ànima en la seva feina, quan li vaig ensenyar el full amb l’adreça de la pensió on anava, em va respondre, senzillament, que l’autobús arribava fins allà i que ella ja m’assenyalaria la parada on havia de baixar. Gairebé hauria plorat d’agraïment. Ara que començava a relaxar-se, el defalliment apareixia alhora de l’expectació de l’arribada.

Més tard segueixo. Aquest és el primer temple on vaig anar, sorgit enmig d’un carrer del barri vell, sense que aparegui a cap guia. Primitiu, salvatge, bestial. No comprenc en absolut la seva simbologia. Només puc parlar de la fervorosa devoció dels creients, plena d’emoció, profundament sentida.

Val a dir que els creients em van acollir com si fos un dels seus, afectuosament, agraïts que hi fos i tingués el goig de fer fotos del seu temple, pel qual senten passió. No us podeu imaginar com us acull, si vosaltres voleu ser-hi a prop, aquesta cultura. Els admiro, no deixen sempre d’emocionar-me. És una cultura encara amb l’ésser humà com a base, d’una manera obertament manifesta. És la seva forma de viure, la seva comprensió del món. Per a mi, una sorpresa immensa.

Viatge a Tailàndia, 25 de desembre de 2024

Carme Cabús 

25 desembre 2024

Estimats amics, estimades amigues, jo també participo de l’energia vibrant de la vida a Bangkok. De nit la ciutat s’encalma. De dia moltes parts són un infern de trànsit i pol·lució. Només en una gran avinguda els cotxes fan relativament cas dels semàfors, per la qual cosa has de decidir passar en el que es podria dir un bon moment conjuntural, i aleshores notes a tot l’organisme com els cotxes, motos, tuk-tuks que circulen van reduint dolçament la marxa perquè puguis passar, sense cap agressivitat.

De nit la ciutat s’obre al turisme i crea un clima ple d’una energia atractiva, benigna, que en molts casos podria arribar a definir-se de deliciosa. Sempre sona música suau occidental. El menjar, però, sempre és tailandès, sorprenent de tastos, gustos, combinacions d’elements. Tot bo, fresc, sa, fet amb elements de primera qualitat.

No els ha costat gens muntar ambients amb arbres i ornamentació tropical, perquè, naturalment, som al tròpic. El temps, al vespre, després de dies calorosos però no esclafadors, és sensual, amb un aire vivificant que et predisposa a somiar.

Aquesta és la sensació del foraster, ja sigui turista O viatger. L’objectiu de tot plegat per als amos dels locals, de la innombrable munió paradetes del carrer, de la població tailandesa en general, és aprofitar l’avinentesa i, en la mesura que sigui, enriquir-se.

Després resta un nombre incalculable de persones llastimoses, sense llar, sense ni esma de captar, vestides amb parracs llords i pudents, menjant de les escombraries, que s’estenen per tots els carrers. S’han tornat petits, semblen nounats engrandits i abandonats. Molts són drogoaddictes. M’ha impressionat molt avui, al mercat anomenat de “l’amulet”, on simples captaires desnonats exposen mercaderies de les escombraries entre algunes petites peces de fang O metàl·liques que volen fer passar per molt antigues. Són al llarg de tota una riera pestilent, on molts hi viuen. Hi he comprat dues peces molt petites de bronze que m’han interessat, a un preu car per al país, però he volgut fer el tracte. M’ha impressionat una persona que mentre cantava no podia parar de tremolar, i veure com un dels captaires clavava una xeringa a la galta d’un altre. Per descomptat, en aquest mercat no hi havia ni un europeu ni un turista. És penós de veure i se’t fa un nus a la gola. Aquesta gent és la que no espera res, si no és la mort, però et continua somrient, igual que les prostitutes assegudes als pedrissos de l’avinguda principal, plena d’imatges de rei amb uns marcs luxosos daurats, com si es tractés realment d’un déu. Jo els somric com a iguals, com a dones que som, i elles em fan O em retornen el mateix somriure.

De tots aquests habitants no n’he fet fotos. Molts ni se n’adonarien, perquè s’estan estirats O recargolats com morts al carrer, inconscients. Però no crec que jo, sense el seu permís, hi tingui dret. A fi de què, fer fotos de la seva misèria. Explicant-la, és converteix en una cosa abstracte. Posant-hi la imatge de les persones que la viuen és converteix en un acte luctuós. Bé, potser en algun moment que em sembli decent i adient en faci alguna foto, però sempre destacant-los com a ciutadans.

A la vorera del 7eleven, on al matí compro llet, aigua, plàtans, galetes… n’hi ha alguns d’asseguts O mig estirats al terra. La gent passa sense veure’ls, però hi són. Jo sempre els dono menjar i resten sorpresos que algú s’hi fixi i a més els doni un raïm de plàtans O una capsa de galetes. Igual que amb els coloms, prims, constantment afamats, petits, sense desenvolupar. Les galetes que compro per a mi les hi esmicolo a terra, i és un plaer per a mi veure amb quina passió mengen. Sempre que arribo a un lloc, m’ho estimo tot. I Tailàndia és un lloc per estimar.

Aquí, a una taula del mig del passeig, des d’on us escric. Veig que he escrit molt. Naturalment, no cal que ho llegiu. Una abraçada immensa!

Més fotos dels carrers del meu barri a Bangkok d’aquesta nit.

Carme Cabús

26 de desembre 2024 

Estimats amics, estimades amigues, a casa nostra deuen ser les 9 h del matí just tocades. Aquí a Bangkok ja són les 3 h de la tarda.

Acabo de dinar un menjar deliciós i aprofito el wiffi del restaurant per escriure-us.

Avui m’he llevat d’horeta i, després d’un bon cafè amb llet, he fet dues visites fantàstiques. La primera al temple Sanaton Han, molt molt a prop de la meva pensió.

Ha estat impressionant tant la visita com l’obertura i la il·lusió dels fidels pel fet que anés a visitar-lo. No hi havia ni un turista. Jo tenia la sensació d’entrar en un lloc sagrat, tant per la bellesa i sofisticació de la seva arquitectura, com per la profusió d’imatges de Buda, esculpit en diferents moments de la vida, basades en les proeses i llegendes que s’expliquen sobre ell i que són la base del budisme, com també per els frescos pintats a les parets, amb Buda representat com un sant, com pel fervor ardent dels creients que resaven davant un Buda immens a l’únic lloc reservat per als fidels i on s’avisava que els forasters no podíem entrar.

Un factor pel qual m’he sentit en certa manera una intrusa és per l’absolut desconeixement que tinc d’aquesta religió, i, a més, és tracta també d’una residència de monjos, alguns dels quals eren al recinte, i pensava que potser creien que jo allà era un cos estrany o que podien renyar-me per alguna cosa en qualsevol moment. I hi ha encara un factor molt important, que mostrava visiblement que jo no participava en absolut del culte, que era el fet de no parar de fer fotos i buscar les millors perspectives. Això té un aspecte sacríleg que m’incomodava una mica, però han estat els mateixos creients que han fet que em desacomplexés del tot, amb la seva completa acceptació i els seus somriures lluminosos. Quina civilització més genial.

Us deixo algunes fotos que són un tast inimaginable per a nosaltres de cultura, culte i estètica.

Viatge a Tailàndia 26 de desembre de 2024

Després de visitar el temple Sanaton Han, he traspassat el meu barri i he caminat a tot el llarg del conjunt monumental més important de Bangkok, l’impressionant Pala Reial, on ja he estat i que ja us explicaré més endavant. Un llarg camí fins arribar a l’entrada de metro més pròxima: Sanam Chai. Perquè Bangkok té un metro nou de trinca, flamant, magnífic, impol·lut, repolit i sortit de la capsa. I molt molt enrevessat per algú que com jo no hi està familiaritzat. Però com que jo no sóc una turista, sinó una viatgera que cerca barrejar-se amb la població, doncs no faig servir cap mitjà turístic i també agafo el metro. Avui era el segon cop.

Que cap on anava? Cap a la casa de Jim Thompson, un arquitecte nord-americà que va ser mobilitzat a Tailàndia durant la Segona guerra mundial, però al moment d’entrar en acció la guerra s’havia acabat. Thompson es va enamorar de tal manera de Tailàndia que s’hi va establir i, en el que era un verger paradisíac, es va fer portar 5 cases típiques, ja construïdes, de diversos indrets del país. Unes cases que no duen ni un clau perquè ja estaven ideades per a ser muntades i desmuntades, com era tradició al país. També va respectar l’opinió dels savis i astròlegs pel que fa als dies en què calia aturar la construcció i fins i tot el dia que s’havien d’estrenar per viure-hi. També les va repintar amb el color vermell tradicional, ja que es considera un color protector. I va omplir la casa amb totes les peces meravelloses que havia col·leccionat en la seva estada al país. Thomson es va interessar per la indústria tailandesa de la seda, tasca la qual es va dedicar, creant uns dissenys que prenien com a base la tradició tailandesa.

L’any 1967, en el transcurs d’un viatge a Malàisia, Jim Thompson va desaparèixer. Totes les investigacions que s’han dut a terme per saber els seus darrers passos han estat infructuoses. Resta la seva casa meravellosa, que quan la construir estava envoltada pel paradís i ara es troba envoltada pels edificis immensos, esgarrifosos, tot ciment pur, de l’anomenada ciutat nova.

Us deixo unes fotos d’aquesta residència que encara avui, per la cura de l’Estat, encara perviu. Tots els elements estan exposats tal com si la casa fos habitada. Per això no pots entrar-hi amb bosses ni motxilles (les deixes en uns armariets) i només pots fer la visita acompanyat d’una guia.

Us deixo algunes fotos d’aquesta meravella de residència.

Carme Cabús

27 desembre 2024  · 

Compartitamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, no us hi creureu, però avui m’he aventurat a tornar a aquest aeroport de Bangkok, els dels malsons, perquè me’n vaig cap al sud, a la recerca de les platges paradisíaques: Phuket i Krabi, i des d’aquí recorreré algunes illes i tot el que sigui digne de veure per allà. El viatge en avió dura encara no una hora i mitja.

He vingut amb l’autobús de línia, que al canvi costa 2 euros. No hi ha turistes que agafin aquest autobús, com podeu veure a la fotografia que us envio, on només hi ha una parella i jo. Els altres turistes venen, en la major part, amb viatges organitzats, O bé agafen un taxi que els costa de 70 a 100 euros. La ruta és la mateixa, el trànsit infernal i la pol·lució que han de patir, també el mateix, però, això sí, no s’han d’esperar en una parada en què no hi ha horari per a cap autobús perquè tot depèn absolutament del trànsit. Així que els autobusos van arribant a la bona de déu, i quan veus venir el teu entre el tumult del trànsit i de les voreres plenes de carretons de menjar i de gent, tot movent-se com en espiral, tens una sensació de pànic perquè és ben visible que no hi ha lloc per aparcar de cap manera, però quan veus que s’acaba col·locant, O, si no això no es possible, obrint les portes gairebé enmig de la carretera, és com un miracle i com si haguessis tocat el cel. Jo, de moment, vaig estalviant per gastar, si convé, en algun lloc preciós. Així que agafo transport públic, i em moc en tot el que m’és possible, amb els preus del país.

De tota manera, com que tinc el tendó del braç dret trencat i he passat una època de grans dolors, procuro forçar el braç el mínim. Per això, per una ruta d’uns 300 metres, he agafat un tuk-tuks, que ha arribat fins a la meva pensió i ha carregat les maletes. Us deixo algunes fotos: jo, dins del tuk-tuk, la meva pensió i habitació, i l’autobús gairebé buit que ens duia a l’aeroport.

 

Carme Cabús

 27 desembre 2024

Compartitamb: Públic

I ara què deixo Bangkok, us envio també algunes fotos d’algunes de tantes coses que m’he trobat, passejant pels carrers (i comprant menjar per donar als gats famèlics). Carrers on es venen els Budes per als llocs de culte i altres complements que els acompanyen. Tot el barri feia olor de l’esmalt de la pintura, tot i que penso que no és aquí on els construeixen.

Podeu veure també les parades de loteria, que ocupen carrers sencers i que els tailandesos tenen passió per jugar-hi.

Us deixo també unes fotos d’uns mercats d’antiquaris, que reben aquest nom com a reclam per a turistes però que no deixen de ser uns Encants.

I algunes altres fotos d’altres coses i llocs diversos que m’han semblat interessants de veure i fotografiar. Una abraçada immensa.

 

Carme Cabús

27 desembre 2024

Compartit amb: Públic

Estimats amics, estimades amigues, he arribat a Phuket, amb un vol dels que en diuen domèstic, perquè no surts del país, i ha estat tot tan fàcil, diligent i agradable gairebé com una passejada. A l’aeroport, tot i que segueix sent el mateix monstre, avui per aquest curt viatge tot se m’ha fet entenedor i clar.

Hem arribat a Phuket que ja fosquejava, perquè aquí es fa fosc molt aviat. Jo pensava que potser seria costós saber on agafar l’autobús públic, però és veu que he encertat la sortida correcta i ha estat un bufar i fer ampolles.

Però l’autobús, on gairebé tots el viatgers eren tailandesos, ha trigat mitja hora ben bona a sortir, quan ja era fosc del tot. Mentre avançàvem lentament a causa dels embussos, en el llarguíssim trajecte fins a la part vell de la ciutat, amb un trànsit infernal, els carrers pràcticament sense llum, una mica inquietants, jo em preguntava on devia ser el promès paradís, tan promès per a tothom que no admetia discussió. Jo començava a dubtar-ne perquè no el veia pas enlloc ni l’ensumava de lluny.

Un ensopit, inacabable viatge, amb l’aire condicionat al màxim, amb un fred que pelava. Tant era així que m’he vist obligada a tapar-me amb les cortines de la finestra.

Després, un cop arribats i ésser impactats per les bafarada de calor humida i pesant del tròpic, resulta que el meu hotel, a diferència del que deia a la seva pàgina web, era ben bé a un km del centre. En fi, que amb tot el maletam he hagut d’agafar un taxi que, per fer 1 km m’ha fet pagar el doble exacte que l’autobús públic, que n’ha fet gairebé 50, de km

Però en fi, ara ja estic instal·lada en una habitació que sembla una sala de ball, amb lavabo incorporat, però impersonal i sense energia de vida al voltant. Enyoro la meva pensió de Bangkok. Allà jo vibrava constantment amb el barri, amb els sons, el moviment, el desenvolupar-se de la vida i el anar teixint el dia que vivíem. També hi havia altres estadants, un dels quals, precisament, em va explicar la bola que li havien robat tot per treure’m diners. Els punts de la seva història, entre si, feien una trama incoherent i increïble. Jo em vaig mantenir amigable però ferma, solament oferint-li consells. Només pretenia esquilar-me 50 euros, però aquests diners aquí són una fortuna, i jo no tinc cap intenció de regalar-los. Mentre tenia lloc aquest intent d’estafa, tant ell com jo seiem a un replà de pedra al carrer, al costat de la porta d’entrada a la pensió. Després va baixar una noia i jo li vaig cedir el meu lloc, i des de la meva habitació, que era a tocar, sentia la seva conversa de festeig i els seus riures enjogassats, totalment incompatibles amb una persona a qui li han robat tots els diners, inclosa la targeta de crèdit.

En fi, ja veieu com és de diversa aquesta aventura que jo sola m’he muntat. Una abraçada molt forta, amics meus.  Us deixo fotos de l’hostal on sóc avui. Demà ja faré inspeccions de Phuket.

Carme Cabús

27 desembre 2024 

Compartit amb: Públic

I a hores d’ara, amics meus, encara no us he fet cinc cèntims del complex arquitectònic més impressionant de Bangkok: el Gran Palau Reial, que vaig visitar en el meu sojorn a la ciutat. Una de les visites més importants de la ciutat, que a ningú no pot passar per alt. Té una exquisidesa, una magnificència, una grandiositat i una bellesa inaudites, i per a un occidental és una obra inimaginable tant pel que fa a concepció i a la realització. És tan extraordinari que no pots deixar d’estar cada cop més bocabadat. Les pintures de les parets són unes obres d’art absolutes i delicioses.

El Gran Palau Real va ser construït quan Bangkok va passar a ser la capital del país, l’any 1782. Fins aquest ments, i des del 1350 DC la capital havia estat Ayutthaya, 74 km més al nord.

Avui dia el Palau sol, sense comptar-hi els meravellosos i exquisits temples que s’hi van construir més tard, té una superfície de 218.000 metres quadrats. La murada que envolta tot el recinte té 19.000 metres de llarg. Dins d’un dels recintes hi ha el Buda Esmeralda, que està fet tot sencer de jade i que provoca molt fervor en els creients, però que en aquesta visita no és visible.

És impossible copsar amb fotografies tota l’esplendor i la fantasia prodigiosa d’aquesta obra que de tan meravellosa et deixa sense paraules. Aquí, però, us un deixo un petit tast, tot i que de cap manera, a partir d’aquestes fotos, us un podreu fer una idea del que és en realitat.

Carme Cabús

30 desembre 2024 

Compartit amb: Públic

Estimats amics, fa uns dies que no us dic res perquè vaig anar a Phuket, al sud, amb un avió dels petits que triga 1 hora i mitja, i immediatament ja vaig veure que tot està mercantilitzat, que van a la cacera del turista atabalant-te perquè paguis abans no tinguis temps de pensar, tot i que ja t’ensumes que darrera hi ha l’estafa. I efectivament, així és. Un cop has pagat i has vist que aquella no era l’opció adient per a tu, li dius que ja ho faràs d’una altra manera i que et retorni els diners. No us podeu imaginar amb quina determinació es planten, amb una mirada i un posat amenaçador. Què t’han estafat? 12 euros. Però aquí són diners, i el pitjor és que s’han aprofitat de la teva confiança i s’han enfotut de la dignitat i el respecte que et mereixes.

A més, sense cotxe no és una bona opció de viatjar pel sud, el tan repetit paradís de platges. Els pobles ni les ciutats no són a prop del mar. Les platges són massa lluny perquè t’hi porti un tuk-tuk, de vegades a molts quilòmetres, per això has d’agafar un taxi, que tenen estipulat un preu astronòmic, i un cop hi arribes quedes aïllat i depens absolutament del complex turístic O del càmping, ja sigui per menjar, pel wiffi, O perquè et demanin un taxi per sortir d’allà. I tot ho has de pagar al preu que et manen.

Jo pensava que podria passar uns dies a la platja, però aquest aïllament i dependència no m’agradaven gens.

Vaig passar una nit dormint en una platja de Krabi, i l’endemà ja vaig voler marxar. I no us penseu pas que vaig anar gaire a prop, sinó al lloc més lluny possible, al nord del país, altre cop via avió. Des d’aquí us escric ara, des de la ciutat de Chiang Mai. Oh!, quina felicitat sentir-me així de lliure per anar on vulgui, just on decideixi per a mi mateixa, amb totes les possibilitats i tota l’abundor a tocar de mà, preparades per a mi. Amb tot una civilització al meu voltant, una cultura profunda, una gent diligent que no para de feinejar, de comerciar, de moure’s en una activitat conjunta sense descans.

Ara, després de l’experiència del sud, he decidit seguir fent el viatge cultural que tenia previst, i la guia de mà que tinc destaca aquesta ciutat, Chiang Mai, com un centre cultural de primera categoria

Així com al sud hi ha una comunitat important de musulmans, aquí, a Chiang Mai, hi ha una comunitat molt gran de xinesos. Gairebé tots viuen a la Ciutat vella, seguint el seu estil de vida ancestral. També són amables i respectuosos a més no poder, i si els preguntes res agafen llapis i paper per dibuixar-se el camí que has de seguir i les seves giragonses.

M’hi sento acollida i molt bé, en aquesta ciutat, amb el desig de conèixer-la i deixar- me sorprendre. Bé, de seguir deixant-me sorprendre, perquè des d’ahir, que vaig arribar, no ha deixat d’atraure’ m amb els seus encanteris.

Us envio algunes fotos d’aquests dies, i també del temple Wat Chiang Mai. És increïble per a la nostra concepció occidental.

Una cosa que em sembla molt curiosa és que per més gran i colossal que sigui un temple, no tens la sensació que sigui cap edificació sòlida, sinó que no pesa, que és fàcil transportar-lo a un altre lloc, que no està arrelada a terra, que pràcticament no té fonaments.

Una abraçada immensa, amics meus, i fins ben aviat.

Carme Cabús

30 desembre 2024

Compartit amb: Públic

I mireu a quin restaurant he dinat avui.

Carme Cabús

31 desembre 2024

Compartitamb: Públic

Estimats amics, estimades amigues, tal com ha dit una amiga en un missatge que em va enviar ahir, Tailàndia, la Tailàndia dels budistes, és un país extremament càlid, on hi ha un respecte primordial per les persones, i on et sents acollit tant O més que a casa teva.

Malgrat que tinguin milions de turistes cada any, tenen interès per tu, i el seu somriure i la seva afabilitat els teniu assegurats. Penso que això pot tenir força a veure amb la seva religió, que en cap cas no és un dogma ni presenta cap déu venjatiu, sinó que promou l’experiència personal, sempre, però, tenint en compte l’experiència dels savis. També el budisme ofereix la manera de conviure amb els altres. I això no només abraça els budistes, sinó totes les persones del món. Aquesta manera de conviure està basada en un respecte molt profund cap a l’altre, en ni subestimar-lo i en no soscavar la seva dignitat.

La ciutat de Chiang Mai, avui dia amb 1,2 milions d’habitants, té més de 300 temples budistes, tots impecables i majestuosos gràcies a la cura constant dels seus fidels. Aquí, a Chiang Mai, el budisme que es practica rep el nom de theravada, que és encara molt a frec de les ensenyances de Buda.

Entrant a tants temples com he entrat, veient la devoció dels fidels, penso que, si té creients, cada religió és verdadera, i que respon a la nostra necessitat de comunicar-nos amb l’infinit.

Bé, tornant a les visites que vaig fer ahir, a la nit vaig anar al mercat nocturn del Bazzar. En el conjunt de la ciutat n’hi ha uns quants més, però aquest era molt a prop del Wat Chiang Mai, el temple que vaig visitar ahir, el més antic de la ciutat, i també relativament a prop d’on tinc la pensió.

Si voleu que us digui la veritat, tot el que hi ha exposat, la seva artesania, la roba, els objectes diversos que hi pots veure, tots, i dic tots, els podeu trobar a Barcelona. I fins i tot més barats. Els preus són molt cars per al país, i es pensen que els estrangers els pagaran. No diré que no ho facin els que van amb viatges organitzats, que són portats de la mà per on volen els guies i no s’han ni assabentat dels preus del país, perquè han passat per Tailàndia com si levitessin, amb tot ja concertat. Però per qui viatja com jo, que sempre se les ha gruar, no hi comprarà res. I encara menys venint d’una ciutat com Barcelona, on hi ha de tot i més.

Us deixo algunes fotos d’aquest mercat de nit, amb un ritme i un atractiu que no et deixava marxar, tot i no tenir cap intenció de comprar-hi res.

Carme Cabús

1 de gener de 2025

Compartitamb: Públic

Estimats amics, estimades amigues, ahir vaig fer coses meravelloses, però el que he fet avui per a mi depassa tota meravella: he estat a la selva tailandesa amb els elefants.

Ja us vaig comentar que Chiang Mai està envoltat de muntanyes, amb una vegetació tropical molt densa.

Els elefants havien estat utilitzats durant milers d’anys com a animals de càrrega, de transport, d’arrossegament… Avui dia, els avenços tecnològics els han substituït i ara molts sobreviuen en el que s’anomena santuaris d’elefants.

Com que jo ja m’havia informat des de casa sobre Tailàndia, visitar un d’aquests santuaris era una de les coses que tenia previst de fer. El que no em pensava és que tot fos tan salvatge, tan autèntic, amb una relació tan íntima, càlida i preciosa amb els elefants.

Ahir, passejant per la Ciutat Antiga de Chiang Mai, i descobrint-la, vaig passar per davant d’una d’aquestes agències de viatge que t’ofereixen tota mena d'”atraccions” a la ciutat. En diuen així, “atraccions”, com si descobrir una cultura nova, completament diferent, de l’altra banda de món, amb totes les seves paleses i subtils manifestacions, no fos en si prou interessant i calgués participar en aquestes “atraccions”, no fos cas que t’avorrissis.

Doncs bé, ja he dormit 3 nits a Chiang Mai, aquesta serà la quarta (aquí ara són gairebé les 9 h del vespre), i sí, en tenia ganes, ho volia fer, però encara no m’havia mirat seriosament cap oferta. Vaig pensar que potser ja era hora que posés fil a l’agulla.

No us ho creureu, però amb això del turisme ni els mateixos s’aclareixen. Hi havia tanta quantitat d’ofertes, amb una confusió tal de diferents santuaris, d’horaris, de companyies que t’hi duien, de fotos a tot color, cremades, d’activitats que podien fer-s’hi, que vaig estar temptada de desistir. L’únic que es mantenia estable i clar eren els preus, i també els elefants, que apareixien a cada foto, que eren el reclam, és clar. El noi que ho portava, que no parlava anglès (aquí ningú parla anglès, ni els conductors que treballen amb el turisme, ni els recepcionistes d’hotels, ni els dependents de les botigues, ni als tenderols del carrer, ni als supermercats, és a dir, enlloc), estava més confús que jo. Els preus eren cars però, segons ell em mostrava amb senyals, els santuaris érem molt lluny, s’hi donava també el dinar, que era un gran dinar, et facilitaven el menjar per donar als animals amb la pròpia mà, feies un recorregut per la selva amb un guia per trobar els elefants… i, a més, et venien a buscar a l’hotel i t’hi retornaven. I això, quan val? El noi també s’equivocava. Em volia cobrar 1.300 baths, però la quantitat que marcava al cartell era de 1.200 baths. Ah!, sí, diu ell, 1.200 baths, uns 34 euros al canvi. Si no estàs al cas sempre hi ha una equivocació O una altra, naturalment a favor seu. I un sol euro aquí són diners.

Però, en fi, no m’hi vaig pensar més. Vaig sortir d’allà amb el flamant rebut de la compra de l'”atracció”.

I sí sí, aquest matí, mentre jo ja m’esperava al porxo del meu hotel, més O menys a l’hora convinguda, a les 12 h ja tocades, m’ha passat a recollir una d’aquestes furgonetes vermelles de turistes que sovint es veuen per la ciutat, amb dues barres de fusta transversals a la part del darrere a manera de seient. A mi, però, com que vaig sola, sempre em toca el lloc privilegiat i còmode del costat del conductor, amb una panoràmica del paisatge impressionant. Darrere hi seien unes 8 persones més, que formaven el meu grup, que no sé com podien mantenir-se sanes i estàlvies anant en aquells seients.

El paisatge que es veia abans d’enfilar-nos a la muntanya era magnífic, tot envoltat de serralades. Anàvem travessant diversos pobles de pagesos envoltats de camps d’arròs. Jo estava entusiasmada.

El santuari era uns 64 km de Chang Mai. De moment tot bé. Trànsit dens amb alguns colls d’ampolla a la mateixa ciutat, ben aviat agafem l’autopista, i només sortir-ne ens endinsem en una carretera de muntanya, on no hi passen dos cotxes alhora, plena de revolts i giragonses, dreta a més no poder. Una veritable selva. El paisatge i tot l’entorn, meravellós, però anàvem a 10 per hora, si arribava, i pujant muntanya amunt hem trigat gairebé una hora i mitja. No podia parlar amb el conductor, perquè no sabia ni un borrall d’anglès, així que hi jo mai no tenia ni idea de la distància a què ens trobàvem de l’habitacle dels elefants ni quant faltava en arribar. Semblava que el camí era inacabable. Finalment, es veuen en una petita vall unes construccions de fusta en una clariana enmig de la selva.

Sí, era allà, no podia ser d’altra manera.

Just el conductor aparca la furgoneta, que ja ens hi espera un guia i un dels cuidadors dels elefants, que ben aviat ens fa seure al voltant ‘una taula i ens dona unes quantes instruccions de com acostar-nos-hi, tot i que amb un anglès tan deficient que els de parla nadiu anglesa eren els que menys l’entenien.

Així doncs, comencem a caminar, tot seguint el guia, un home encantador, dolcíssim, d’una de les moltes ètnies que hi ha aquí al nord, de la qual no he entès el nom.

Allò era la selva de veritat, amb uns camins summament costeruts, just escarbotats a l’argila, per on tot el grup avançava amb esforç esbufegant de valent. Com que jo era, de lluny, la més gran del grup, el guia m’anava oferint la mà per salvar els desnivells. Algunes noies del grup també em preguntaven si anava bé. Un encant de persones. A molts llocs pràcticament no hi havia camí, i els ponts de canya eren inestables a més no poder, però, sigui com sigui, tot era fantàstic perquè ens guiava la perspectiva de trobar els elefants.

En un punt del trajecte ens hem aturat i ens han fet posar una casaca, una vestimenta pròpia de les ètnies de la muntanya, que ens han dit que és I’abillament a què estan acostumats els elefants i així se senten segurs encara que no coneguin les persones. No sé si és veritat O no, O bé és una de les habituals turistades, però tot i una certa reticència, he fet el mateix que tothom.

Seguint ruta endavant, de cop alguns companys han fets un crit d’exclamació: n’havien albirat alguns de molt a prop.

Dúiem diverses síndries tallades a trossets per donar-los, però tot i que es veien a prop els havíem de cridar. En fi, ja us seguiré explicant, però ara ja us vull enviar algunes fotos que parlen per si soles. Ja em direu vosaltres si no és per estar encantada del dia que he passat avui, amb un grup molt maco, un guia que era encantador, i uns elefants que eren un veritable amor. Amb ells hi hem passat gairebé tres hores. Un encant total.

Carme Cabús

2 de gener 2025

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, demà ja me’n vaig de Chiang Mai. Hi hauré passat 5 nits i algunes experiències meravelloses. També alguna habitual desventura que vivim els forasters al país, sempre relacionada amb els diners, i que sap greu.

Fora d’això, venir a Chiang Mai ha estat un encert dels bons. La ciutat floreix de temples, tots majestuosos, resplendents, curosos, plens de figures i detalls increïbles i emocionants, per altra banda incomprensibles en el curt temps del viatge, durant el qual de vegades estàs atabalat, O cansat, O directament esgotat perquè has d’anar agafant punts de referència per no perdre’t, saber trobar el que et cal, saber on et trobes i saber tornar a peu ni que sigui a l’hotel, perquè en el fons això és un poblat a peu de selva, O bé perquè no trobes un lloc idoni on et vingui de gust dinar i ja s’han fet les 4 h de la tarda, O bé perquè fer-te entendre sense conèixer l’idioma ni l’alfabet del país és esforçat, tot i la bona i fins i tot magnífica predisposició de la gent. Per aquest motiu, i perquè el que fas sempre és moure’t per seguir tenint experiències i comprendre el que veus cada dia, no et pots aturar a entendre el profund simbolisme de cada una de les innumerables figures i facetes de què es compon el complex d’un temple. Durant el curt temps del viatge és impossible poder-ho copsar.

Per això us puc enviar fotos dels llocs on he estat, però no puc explicar-vos què significa res del que hi apareix.

Ja us vaig comentar que Chiang Mai, amb 1,2 milions d’habitants, té més de 300 temples budistes, tots esplèndids, alguns magnificents, als quals cal sumar-hi els d’altres confessions.

Aquí estàs absolutament envoltat de temples i te’n trobes tants i de tant preciosos, que ja no saps ni quin és el nom, comptant a sobre amb el fet que tot està escrit en el seu idioma, encara que el país rebi tants milions de turistes l’any.

Chiang Mai, a més de ser una ciutat monumental per excel·lència, té un entorn, enfilant les muntanyes de les serralades que l’envolten, excepcional. A més de santuaris d’elefants, hi ha diversos pobles de diferents ètnies, algunes de les quals són d’origen xinès, cada una amb la seva pròpia llengua i cultura, la seva manera de vestir diversa i una forma de concebre l’espiritualitat també diferent.

I a més, a la mateixa muntanya, després de seguir les estretes i sinuoses carreteres que hi porten, hi ha alguns dels temples budistes més excelsos.

Un d’aquests temples fabulosos, impressionants, és el Doi Suthep, a 24 km de Chiang Mai, just enmig de la muntanya, amb unes vistes espectaculars a la vall.

Aquest temple, precisament, és el que vaig visitar abans-d’ahir, tal com tenia previst, però van tenir lloc una sèrie de circumstàncies, com qui juga a l’oca i va a parar d’una casella a l’altra, i a una altra, i encara a una altra, sense parar, que a més em van portar a visitar també un poble de l’ètnia hmong, a uns 55 o 60 km de la ciutat, costant-me totes dues visites el preu d’una de sola.

La visita al poble hmong, on vaig comprar 5 mocadors molt bonics de seda tailandesa, em va encantar. Temps enrere, a totes aquestes valls i als camps excavats a les carenes de les muntanyes s’hi cultivava opi. Gràcies a l’esforç i a les subvencions de l’Estat, ara s’hi conreen cols i hortalisses diverses.

La visita al temple Doi Suthep em va entusiasmar i emocionar. És impossible mostrar mitjançant aquests esqueixos que són les fotografies la grandiositat de l’entorn, els diferents nivells d’alçada, tot el complex fabulós i la gran quantitat d’edificacions, figures, pintures, símbols, ornamentacions amb or, etc. que presenta aquest complex budista. Sigui com sigui, us encantarà, ja veureu. Es tracta d’un dels temples més sagrats del país, i la seva fundació està basada en una llegenda ancestral que forma part de la cultura tailandesa.

Per arribar-hi, abans calia pujar una escala de més de 300 esglaons molt drets i dificultosos, amb les baranes constituïdes per aquestes serps monstruoses, que s’anomenen “nagues” i que precisament són semideus protectors de Buda. De tota manera, i per sort, no em va caldre pujar aquest munt de graons traient el fetge per la boca, perquè ara hi ha un flamant funicular que et deixa directament a dalt del complex religiós.

Tanmateix, res t’estalvia d’haver-los de baixar, però ets sents tan feliç per tot el que has vist, tan pletòric i entusiasmat, i les escates de la serp i les rajoles dels murs són tan precioses, que és un goig anar baixant graó a graó fins arribar al pla.

Primer us deixo unes fotos del meu apartament a Chiang Mai, amb cuina i tot, si bé no l’he feta servir mai, després del poble hmong, que s’ha convertit gairebé t

3 de gener de 2025

Carme Cabús

4 de gener 2025

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, soc a Lampang, a 1 hora i mitja de Chiang Mai amb autobús. Ahir, quan vaig arribar i una furgoneta col·lectiva, tal com s’estila aquí, em va portar al meu apartament, de debò que vaig empal·lidir. Venint de Chiang Mai, que és una joia resplendent per totes bandes, Lampang em va semblar un lloc gris, tristoi, amb una baixa energia. A més, els edificis de la part antiga es veuen bruts, ennegrits a causa del temps i la contaminació. Tot i així, és una ciutat neta. La part nova, on he estat avui, és blanca, polida, bonica, una cirereta. També es la part més cara, per descomptat.

De seguida que vaig arribar a l’apartament que havia reservat, vaig tornar-ne a sortir. Ja gairebé s’havia fet de nit, i fora de les places i les avingudes de les grans ciutats, els carrers dels pobles i de les ciutats petites pràcticament no tenen llum, O si de cas només a la petita àrea del centre. Per això no volia que se’m fes més tard.

Vaig anar fent fotos de les cantonades per on girava, per agafar els punts de referència per saber tornar, i en arribar a l’avinguda vaig preguntar a una família on era el mercat de nit. Bé, amb penes i treballs, vaig comprendre que quan arribés al riu havia de girar a l’esquerra, seguir caminant fins arribar a una plaça amb una torre, i després seguir recte. Els vaig donar les gràcies i vaig començar a encaminar-m’hi. Al cap d’uns minuts, una de les noies de la família ve rabent cap a mi amb una moto i em diu que hi pugui que m’hi portarà. Ostres, quina gent més maca! Però no vaig acceptar l’oferiment. Preferia caminar i començar a prendre el pols a la ciutat. Però aquesta ja va ser una bona arribada a la ciutat que em va deixar encantada i plena d’agraïment.

Tornant a preguntar altre cop, vaig trobar fàcilment el mercat de nit. Una energia sana, pausada, una sensació de festa, la gent contenta, converses, riallades per tot arreu. I una nit esplèndida. Ja em sentia millor a Lampang. I encara m’hi vaig sentir més quan, esperant que em servissin un plat de peix en una de les paradetes del carrer, una parella que anava davant meu i havia demanat el mateix que jo em va donar la seva comanda així que li van servir com un gest de simpatia. Ostres, que genial aquest Lampang!

La veritat, però, és que ahir, sent l’única forastera entre aquella població relativament petita i familiar, em vaig sentir realment estrangera, i una mica estranya i sola per primer cop a Tailàndia, perquè aquí sí que destaco de veritat. No hi ha turistes, només població autòctona càlida i afable, gent molt digna i molt estimable.

Per què he vingut jo a Lampang? La veritat és que volia descansar uns dies en un lloc més tranquil, ja de baixada cap al sud, cap a Bangkok, que és on he d’agafar l’avió de tornada. També volia rentar roba, llegir, refer-se de tantes emocions, i després seguir la marxa cap al següent destí, que és la ciutat de Sukhothai, a unes 4 hores de viatge en autobús.

Bé, la veritat és que ahir mateix, en tornar a l’apartament, em vaig plantejar seriosament marxar avui cap a Sukhothai, però, després de tot, ja sé que precipitar-se no porta res de bo. Com que tinc pagat l’apartament per tres dies, vaig pensar que no venia d’un dia d’anar-me’n, i que avui el passaria aquí i que de dia potser ho veuria diferent.

I la veritat és que avui, que és festiu a causa de l’Any Nou xinès, ha estat un dia magnífic.

Vaig triar el meu apartament sabent ja que agafava una llitera. A l’espai just de sota hi ha un despatxet molt bonic. L’edifici és nou, tot de fusta de teca, de l’estil arquitectònic del nord de Tailàndia, i, en conjunt, és un lloc encantador. Però aquesta nit, a la llitera, m’he despertat a les 5 h de la matinada molt angoixada, amb el cor desbocat. I he descobert que ni el meu cos ni el meu subconscient no es relaxen estant enlairada a tres metres de terra. Així és que ara m’ho he muntat per dormir a terra, i és una meravella.

Lampang és la capital de la comarca del mateix nom, i la veritat és que té molt per oferir. Aquest matí he anat a la plaça de vendre, que tot i que era festiu, hi havia moltes parades obertes. Després, a la ciutat nova, m’he donat el caprici de menjar-ne un pastís, reposant enmig de la delícia de l’aire condicionat. Després he anat a veure el temple del centre de la ciutat, el Wat Phra Kaew Don Tao, que la guia recomana molt de visitar, ja que és d’un estil molt pròxim al del budista de Birmània. Però precisament en una de les dependències del complex del temple m’hi he trobat una exposició de pintura i art preciosa. Aquí, un dels dos artistes que guardaven l’exposició, un senyor dolcíssim ja més enllà de la setantena, m’ha demanat per fer-me una foto amb ell i m’ha regalat un llibret de dibuixos fets a llapis d’artistes de la ciutat. No m’esperava pas aquest obsequi. Tot ha estat tan tendre, tan entranyable, tan respectuós, tan esplèndid, que fins i tot m’he emocionat. Caram, aquest Lampang, sí que dona de sí!

I finalment, just a tot el llarg del llarg carrer on hi ha el meu apartament, m’hi he trobat el mercat de nit de dissabte, com servit per a mi en safata. Un luxe total!

Us deixo unes fotos, totes de Lampang, perquè us feu una mica d’idea d’aquesta ciutat tan dolça, gens turística, del nord de Tailàndia. Una abraçada immensa.

Carme Cabús

7 de gener de 2025

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, ja he deixat enrere Lampang i ara soc a Sukhothai, a uns 230 km més al sud, on ahir vaig arribar després d’un viatge de 4 hores en autobús.

A la ciutat de Lampang he pres consciència de la candidesa, virtut i netedat del poble tailandès, on, tot i ser pràcticament l’única estrangera, d’una ètnia tan diferent per a ells, de ser una persona vinguda de molt lluny i d’un lloc completament desconegut, tot i que coneguessin el nom de la ciutat de Barcelona, a tot arreu he estat obertament benvinguda, a tot arreu m’han desitjat bona sort, i a tothom li ha fet goig la meva coneixença. I la seva acceptació m’ha arribat amb una amb una sinceritat tan franca i respectuosa que m’ha tocat el cor. I si preguntes per un lloc que és una mica apartat, a l’instant t’ofereixen acompanyar-t’hi amb moto, sense res a canvi, per pura simpatia, com em va passar abans-d’ahir per anar a la parada terminal d’autobusos, que, vulgues o no vulgues, amb temor O sense, hi vaig haver de pujar per no ferir un tort al xicot tan amable que m’ho va oferir. No vaig passar por; aquí tothom porta moto i són molt destres, però una mica vulnerable sí que em sentia, tot i que després ho vaig agrair perquè la distància era força llarga.

Vaig anar a la parada d’autobusos perquè volia agafar un transport per anar a visitar un temple a uns 20 km de Lampang, que la guia recomana que no passis per alt.

De seguida vaig fer tractes amb l’amo d’una furgoneta, un senyor amabilíssim, que per dur-m’hi, esperar-se el temps que calgués i retornar a Lampang em cobrava, al canvi, uns 12 euros. Ens vam entendre ben de pressa, i va arrencar. Ja érem en ruta quan vaig anar per posar-me el cinturó de seguretat, però ni per a ell ni per a mi no n’hi havia. Ostres, i 20 km d’anar i 20 de tornar, i sense cinturó? En fi, ja era dins del ball i no podia fer més que seguir. Em sembla que tampoc acabaven de funcionar bé els intermitents, perquè anava traient el braç a l’hora de girar. En fi, encara sort que hi havia retrovisors. Vam fer tot el camí en un silenci amable, rialler i respectuós, perquè amb cap idioma no ens podíem entendre. Els números en anglès és l’únic que ells saben, i així em va poder dir que la furgoneta feia 41 anys que funcionava. Ja m’estranyava a mi el to tan rogallós i petarrell del motor.

Vaig pensar que potser passaríem per una carretera entre pobles. Ni pensar-ho: pel mig de l’autopista. Però aquí les autopistes són tan petites i es va a tan poca velocitat que els cotxes semblen amics que vagin conversant. Molt bé, doncs, endavant!

Deixant el tros d’autopista, vam agafar una carretera deliciosa, amb una vegetació ufana i espessa que gairebé tapava les cases fetes de fusta de teca, a l’estil tailandès del nord. Pel camí vam anar passant temples grandiosos i increïbles, fins que vam arribar al temple Wat Phra That Lampang Luang, que era el nostre destí. A l’esplanada de fora sota un gran tendal, un munt de paradetes de menjar de records, d’amulets, com sempre passa als llocs de visita, ja que una de les grans passions de Tailàndia, com de tot l’Àsia, és el comerç.

El temple, d’estil totalment birmà, on a més en una de les dependències del complex arquitectònic hi ha un museu, exuberant, magnífic. Us en deixo unes fotos perquè us en feu una idea vosaltres mateixos. Una abraçada immensa. I a la foto del final la nostra furgoneta també la podreu veure. . Però, voleu que us digui la veritat? Estic una mica enfarfegada de tants Budes i de tants homes sants i savis. On són les dones deesses i les dones santes i sàvies? Això no s’ho pregunten ni elles ni ells?

El que em meravella i em fascina són els seus animals i figures mitològiques. Em tenen captivada de cap a peus.

Carme Cabús

7 de gener de 2025  · 

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, voleu veure el meu apartament a Sukhothai? És un lloc realment encantador, però com que el paradís no acaba d’existir, l’habitació està rigorosament tancada amb reixes de filferro davant la porta i finestres de fusta, perquè just darrere hi passa el riu Yom, un afluent del cabalós riu Phra Chao, que passa per Bangkok. Si no fos així, l’habitació s’ompliria de mosquits. Sort que porto el potent Relec Forte, del qual m’empastifaré. Les pedres de la decoració són precisament pedres del riu Yom.

Ja hi he passat una nit, i de nit és molt silenciós, però a les 7 h quarts de vuit del matí comencen a desvetllar-te els sorolls somorts dels motors de motos velles. Al ser dins la mateixa ciutat, tot i que a un extrem, davant per davant hi ha una escola, i sents molt clarament els cants i els jocs alegres dels nens. Això vol dir que de dia hi pots descansar, però em sembla molt que no és un lloc gaire adequat per fer-hi una becaina. . En voleu saber el preu? 15 euros per nit. Una abraçada.

Carme Cabús

9 de gener de 2025   

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, aquí a Sukhothai la lluna és com una flor preciosa, de pètals blancs, i el sol és com un rovell d’ou, rodó i sucós. Al vespre, cap a les 6 h, totes les teulades de la ciutat s’omplen de milers i milers d’ocells amb una piuladissa, una cridadissa, una eixordadissa, que dilueix tots els altres sons.

Ja he passat 4 nits al meu bonic apartament, i he conegut aquí les ruïnes d’una ciutat antiga, fundada sembla ser per una ètnia khmer (birmana) al segle XIII, que va ser durant 2 segles la capital de Tailàndia. Una ciutat excepcionalment pròspera, cultural i rica. Un dels seus governants, Ramkhanhaeng, (el Museu, que he visitat avui, porta el seu nom) amb el seu seguici de savis, va crear l’alfabet Thai, que amb algunes modificacions és el que avui s’utilitza. Va crear grans innovacions pel que fa al sistema de rec a fi que a cada família li arribés aigua per conrear millor les terres. També va consolidar el budisme i va crear un dels complexos de temples dedicats a Buda tan gegantí i tan meravellós com mai no s’havia vist a la seva època. Tenia una extensió de gairebé 12.000 hectàrees, igual que avui les seves ruïnes. Al segle XV la ciutat va entrar en decadència a causa d’un mal govern i de les incursions dels birmans al territori a fi d’apoderar-se’n. Va ser aleshores que va quedar sota el domini d’Ayutthaya, un regne siamès del sud. Al segle XVI Sukhothai va ser abandonada. Avui les seves ruïnes han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

La ciutat nova de Sukhothai, la que existeix avui dia, és a uns 14 km de les ruïnes. És la capital de la comarca que duu el mateix nom, una comarca eminentment camperola i pobra, amb una mentalitat i una economia de subsistència. A la plaça de vendre hi ha fins i tot parades amb eines del camp. La ciutat és més aviat lletja, i la gent, en general, no és amigable amb els turistes. Fa la sensació que ens consideren uns intrusos, i això crec que és perquè dels forasters no en treuen benefici.

Tot i que venen força turistes a conèixer aquestes ruïnes excepcionals, és queden aquí una nit O dues, mengen al restaurant de l’hotel, amb una comunicació franca amb les cuineres (via traducció amb el mòbil) que els cuinen el que els demanen, O bé comprèn menjar envasat al 7Eleven, van a veure en un dia les ruïnes, a la millor amb un cotxe O amb una moto llogats, O sinó amb un taxi, i desapareixen amb la seva riquesa i el seu rastre d’or sense haver deixat cap benefici a la població.

La veritat és que el menjar del carrer fa angúnia, no hi ha ni un restaurant on faci gràcia entrar, la ciutat no té cap atractiu, si no és que t’escoles per algun carreró i veus tot el bé de déu de camps de conreu, verdejants, impol·luts.

A més, si amb la gent del carrer hi vols tenir tractes, et demanen preus abusius de 5 vegades el cost del producte, cosa que no he vist enlloc més. I, en general, tampoc no tenen ganes de somriure’t. En fi, una ciutat que viu amb els seus costums de sempre, en absolut oberta ni adaptada al foraster.

El que em va encantar, però, van ser els dos protectors del riu, un de vermell i un de blau, que ja no poden ser més fantasiosos ni imaginatius.

Ahir vaig anar al Parc Nacional de Sukhothai, a veure les ruïnes, i per fer els 14 km hi vaig anar amb un tuk-tuk que queia a trossos, atrotinat a més no poder. Però el conductor, un home arrugat, ressec, esdentegat, tenia tant interès de portar-me al Parc, que va començar amb 150 baths i al final m’ho deixava fins i tot per 50. S’anava apuntant els números a la mà amb un retolador gruixut de color blau. Em va seguir per tot arreu, humilment. Em va fer llàstima i al final li vaig dir que sí, i que li pagaria els 150 baths si anava a poc a poc. No sabeu com trontollava aquella carcassa adherida a la moto! I, a més, també per l’autopista.

Però a empentes i rodolons hi vam arribar i llavors tot va ser una delícia. No només el complex històric és magnífic, sinó que es troba enmig d’un parc que és una absoluta preciositat, ple d’ocells, esquirols, papallones, i amb diversos estanyols plens de peixos. Tot gràcies a la subvenció bàsicament de la Unesco i també, en una altra mesura, del govern tailandès i del banc de la ciutat, que precisament es diu Banc dels Pagesos (Farmers Bank).

Com que el complex històric és tan gran, pots llogar una bicicleta per fer un llarguíssim passeig increïble, però també hi ha un carrilet encantador, on vaig pujar i vaig veure els millors llocs, i a sobre amb una abundosa explicació en tailandès. . Després em vaig passar el dia passejant pel parc, descansat, xerrant amb altres visitants i recorrent les ruïnes a peu.

Us n’envio unes fotos perquè us en feu una idea. Algunes estan velades de la potència del sol, que aquí és abrusadora. Una abraçada immensa.

 

Carme Cabús

11 de gener 2025

Compartidoamb: Públic

Estimats amics, estimades amigues, ara em trobo a Nakhon Sawan, una altra capital de comarca de camí cap a Bangkok, on passaré dues nits, tant per conèixer millor el país com per no fer 8 hores de tirada seguides en autobús.

La ciutat de Nakhon Sawan no té res d’especial. Aquí no hi ha arquitectura urbana, perquè l’arquitectura únicament està destinada als temples. Es tracta d’una ciutat atapeïda, tant de cases com de gent, sorollosa de motors, plena de trànsit, en la qual circulen alhora, en unes carreteretes estretes, una gran quantitat de motos, furgonetes col·lectives, tuk-tuks, cotxes, camions i autobusos, tots amb bona entesa, però. També és una ciutat pol·luïda, perquè molts motors són vellíssims, espeterneguen i deixen anar un fum contaminant i espès que ho envaeix i ho taca tot. Tampoc és una ciutat ben distribuïda, amb un centre clar, pacífic i lliure de soroll per esplaiar-se. Tot és tan atapeït que costa trobar-hi bellesa.

El que és molt bell és el riu Chao Phraya, que neix precisament aquí de la confluència de tres rius diferents, el Nan, el Yom i el Ping, que es troben a Nakhon Sawan i hi aporten el seu cabal. El Chao Phraya és, de lluny, el riu més cabalós de Tailàndia. És navegable i és el que passa per Bangkok, sobre el qual es fan els mercats flotants tan acolorits de fruites i verdures, i altra mena de mercaderies, damunt de barquetes estretes i llargarudes.

Com més baixo cap al sud, la calor es va tornant més roent. A l’hora del migdia, fins arribar ben bé a les 4 h de la tarda, el sol pica de valent i vas enganxifós de suor. I després a la 6 h ja és negra nit i els carrers són foscos com la gola del llop, una obscuritat només trencada per algunes llumetes escadusseres, dels mínims watts possibles, de botigues O de guinguetes de menjar escampades aquí i allà. Tant és així que ahir, després de caminar un tros dins d’aquesta foscor, em vaig impressionar una mica i vaig recular un altre cop fins a una paradeta del carrer on abans havia fet amistat, ja que el senyor va deixar tot el que tenia entre mans i es va desfer en explicacions (via traductor de mòbil) a les preguntes que jo li havia fet. Ara li vaig demanar si sabia on podia agafar un tuk-tuk O un altre transport que em dugués a l’hotel, i ell de seguida va dir que només podia comptar amb una moto. Sense esperar resposta, ja va fer tractes amb una senyora gran de la paradeta del costat, que no va dubtar ni un instant en engegar la seva moto i en senyalar-me el meu seient. Ostres! Anant en moto és gairebé com em sento més vulnerable, i, a més, havent de travessar tota aquella negror. Però això encara era un pèl millor que anar tota sola per aquells llargs carrers tètrics dels darreres de la ciutat, per on havia de passar per arribar a l’hotel. He de dir que tot el trajecte, per molt segura que anés la senyora, vaig estar tremolant, però em vaig mantenir serena perquè no volia cridar el mal temps.

En fi, ja veieu que, com que us escric, vaig arribar sana i estàlvia. O sigui, que en el fons no podia haver anat millor. Ella m’havia portat a l’hotel com un favor i no volia cobrar, però jo li vaig voler pagar, si més no en senyal del meu agraïment.

Em feia molta il·lusió anar al mercat de nit, que es veu que en aquesta ciutat és molt renouer, interessant i variat, però estan de celebració de l’Any Nou xinès i aquest cap de setmana no es celebra.

Aquí a Nakhon Sawan soc en un ressort del que en podríem dir alta gamma. El preu és de 22 euros la nit, i, tot i que no és el meu estil, hi estic molt confortable. Em cal, perquè després de tants dies amb tantes emocions, viatjant d’un lloc a l’altre, sento que necessito descansar. També em convindria menjar bé, però d’ençà que vaig tenir un petit ensurt amb un mal d’estómac, ara ho compro tot envasat i precintat. I quan dic tot vull dir fins i tot l’arròs bullit.

Com a tot arreu, aquí ningú no sap ni una parauleta d’anglès. Treure bitllet d’autobús és una odissea perquè tampoc no entenen l’alfabet llatí, i no saben ni interpretar el meu nom al passaport. A més, no són destres en comunicar-se. D’entrada, ja creuen que és impossible i se’ls fa tant muntanya amunt que entre ells entaulen llargues converses, han de trucar algú amb qui segurament podré entendre’m, hem d’esperar que aquesta persona arribi, tot i que jo intento fer-ho fàcil, però cada cop es complica més. A més, aquí no hi ha en absolut turisme i jo els dec semblar algú que arriba de la lluna. Sigui com sigui, jo surto d’allà amb el meu flamant bitllet d’autobús que em portarà a la propera ciutat.

Tampoc a la recepció d’aquest luxós ressort on soc entenien ni un borrall d’anglès. A més, per què aprendre’l, si amb el mòbil no cal ni escriure: només parlant, més O menys ja tradueix.

Bé, això que explico no significa cap queixa. És simplement que jo viatjo per un país del qual no en sé la llengua. I tothom és molt cordial i amable, però trobo que molt poc eficaç. Tenen un altre ritme, un altre concepte del temps, i les seves relacions sempre són planeres i familiars.

I bé, què es pot fer en un ciutat com aquesta? Doncs agafar un tuk-tuk, pactar un preu, fer bona relació amb el conductor a base de bonhomia, somriures i complicitat, i visitar temples, incloent-hi els de la rodalia, com he fet jo avui, també muntanya amunt, i, com veureu, amb alguna sorpresa inesperada i emocionant: una trobada amb micos.

Us deixo algunes fotos de la ciutat, dels dos temples de la muntanya i d’un a peu pla dins la ciutat mateixa. Una abraçada molt forta i fins ben aviat, que ja em manca poc per tornar a casa.

 

Carme Cabús

13 de gener 2025 

Estimats amics, envio aquests vídeos per poder esborrar-los i alliberar espai del mòbil. Una abraçada

 

Carme Cabús

13 de gener de 2025

Compartidoamb: Públic

Estimades amigues, estimats amics, ara soc a Ayutthaya, a uns 80 km de Bangkok, on el dia 17 ja agafo l’avió cap a casa.

Aquesta és la segona nit que dormo a Ayutthaya, i hi tinc una habitació deliciosa, amb balcó i tot.

La ciutat normalment es ve a visitar fent una excursió des de Bangkok, però jo ho faig al revés. Vaig de nord a sud, amb un altre itinerari.

Ayutthaya és visita perquè, igual que Sukhothai, també té una gran quantitat de ruïnes, també dins d’un parc preciós.

Heu vist algun cop un cap de Buda encastat dins de la soca d’un arbre? Doncs és aquí, al Wat Mahathat (Temple de la Relíquia) d’Ayutthaya. Tot el Parc Històric, que és molt gran, igual que Sukhothai, també ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Ayutthaya és va fundar el 1350, amb una xarxa de canals i fosses d’aigua que feia la ciutat gairebé inexpugnable. Durant 400 anys va ser una ciutat rica i progressista, que enlluernava tots els visitants, comptant-hi també els europeus que hi arribaven. Després de 400 anys i 33 reis pertanyents a 7 dinasties, el 1767 va ser envaïda i derrotada pels birmans, cosa que va provocar una tragèdia humana incommensurable i la destrucció definitiva del seu patrimoni.

Les ruïnes que resten d’aquesta destrucció són el que forma el Parc Històric, que és el que venen a visitar els grups de turistes que arriben des de Bangkok, en una excursió que inclou transport, guia, dinar i visita, a un preu europeu.

Entre les ruïnes es crea un ambient enjogassat i festiu, tothom amb la il·lusió de fer-se fotos en llocs emblemàtics, si convé guardar-se la tanda i fins i tot fent cua. Un ambient plenament turístic en el qual també he participat, sobretot en el tema d’intercanvi de presa de fotos.

Però no he visitat tota la zona. Ja havia vist les ruïnes de Sukhothai, que m’havien fascinat, dins el seu meravellós parc. Per això, després d’una estona de passejar entre les restes dels monuments històrics, he pensat en canviar d’activitat i anar a veure l’anomenat “mercat flotant”, que, segons he llegit, sembla que es tracta d’una mala traducció del tailandès, perquè hauria de dir-se “mercat de l’aigua”.

I he de dir que aquest sí que ha estat una decisió encertada, perquè tot i que no era pròpiament un mercat de l’aigua, m’ha semblat un lloc absolutament encisador. M’hi he estat molta estona, també en la barqueta que fa un passeig pel canal, i a les botigues encantadores del voltant del canal hi he trobat els preus més barats de Tailàndia. O sigui, que també m’he firat.

En unes instal·lacions davant d’aquest mercat hi ha uns estables per a elefants. En aquest cas, els elefants es lloguen per fer passejades als turistes. Espero realment que els tractin bé, perquè a tot arreu he llegit que no és recomanable pujar-hi ja que no està assegurat que rebin un bon tracte.

I com que aquí a les 6 h ja és negra nit, sense ni una llumeta enlloc, ni a les capitals de comarca ni als pobles, doncs s’acaben les activitats de dia, tot i que aleshores comença el mercat de parades de menjar de nit. Així que jo, per aprofitar el temps de llum, també via tuk-tuk, he anat a visitar un dels temples nous de la ciutat, que és preciós. Malauradament, allà se m’ha acabat la bateria del mòbil, així que només he fet unes fotos dels meravellosos murals que hi havia a les parets.

Després m’ha passat una cosa molt curiosa, que encara no sé com interpretar, però això us ho explico demà, aviam què en penseu.

Us envio una abraçada molt forta i us deixo unes fotos de la meva habitació a Ayutthaya, de les ruïnes, del mercat a l’aigua, dels elefants que he vist i dels murals que pogut fotografiar al temple, que precisament representen la lluita de la ciutat contra els birmans, l’ètnia khmer, i de la seva rendició. L’exèrcit khmer, birmà, és el que va vestit de vermell.

Viatge a Tailàndia, 16 de gener de 2025

Estimades amigues, estimats amics, ja torno a ser a Bangkok. Demà és el meu últim dia a Tailàndia. Demà passat ja agafo l’avió de tornada.

A Bangkok he tornat al barri antic, el mateix que vaig estar la primera vegada, que ja em conec i és excitant. Em fascina aquest cafarnaüm que és Bangkok, que et supera de sensacions per totes bandes, que et deixa atònit, que t’encativa, que no t’acabaries mai. Entres dins la seva força centrífuga i se t’enduu al seu ritme trepidant, on tot el que hi existeix es conjuga i hi té el seu sentit. M’encanta haver-hi tornat, perquè la ciutat dona un lloc a tothom, i un lloc de valor.

Aquest món és infinitament més humà que el nostre. La gent és propera, sempre fa caliu, sap comunicar-se amb un gran respecte, sempre cordial, sempre inclusiu.

Tot és obert. Pots passejar per on vulguis, pots fer fotos de tot el que t’abelleixi, pots entrar on sigui, i, si ets respectuós, tothom estarà content que t’interessis per allò i t’ho agrairà.

Aquí, qui trobo insuportables són els turistes, la gran majoria europeus. No miren a ningú i no tenen un capteniment gens sensible. És com si per a ells la ciutat, la cultura, el país, no tingués vida pròpia, sinó que tot estigués parat per al seu fruïment. En fi, no em feu cas, però al costat de la calidesa i de l’acceptació dels tailandesos, es destaca molt més la fredor dels europeus, aquesta autocomplaença, aquest només anar a la seva, aquest convenciment que per a ells tot ha de ser a mans besades.

L’hotel on sóc ara és molt bonic. La meva habitació és d’allò més bàsic, amb bany compartit, però en l’aspecte del silenci és una meravella, i em fa il·lusió tornar-hi perquè aquí no se sent ni una mosca.

Ahir vaig fer el viatge d’Ayutthaya a Bangkok en un petit autobús molt agradable. Vam trigar poc més d’una hora. Després un taxi em va dur a l’hotel. He recorregut tot el país de nord a sud. Hi hauré passat 28 dies i en tot aquest temps, tret d’algunes situacions complicades, no ha deixat de robar-me el cor.

Per cert, aquí està legalitzat el cànnabis i ben sovint te’n trobes botigues. Fins hi tot n’he vist una parada al mercat de nit. Aquesta comercialització tan clara i rasa només l’he trobada a Bangkok. Aquí també hi ha un bon gruix de turisme per a aquest producte.

Ahir vaig arribar a l’hotel cap al migdia, i em vaig dedicar a retrobar-me amb el barri, amb els mercats, amb l’ambient del carrer, i així, tot deixant-me portar, vaig arribar a un dels temples que recomana la guia, el Wat Bowonnivet, que a més de ser magnífic té unes residències per a monjos espectaculars. Hi ha també una mansió preciosa per a les estades del rei, on hi vaig veure un estadant que em va deixar estupefacta, però que a l’hora em va encantar: un varà, concretament un drac de Komodo, dels que es troben pels volts del llac dels jardins Lumpini. I es veu que d’aquestes bestiasses n’hi ha més de 400. Us n’enviaré una foto.

I avui he fet també una cosa meravellosa. A més d’anar a fer un bon esmorzar de forquilla i ganivet, he agafat un ferri per fer una excursió pel riu i baixar a la parada del Wat Arun, el Temple del sol ixent, a la vorera oposada, recomanat de veure a totes les guies i per totes bandes, que ha estat com un encanteri. El seu estil arquitectònic i la seva decoració, feta exclusivament amb petxines, fragments de porcellana i ceràmica xineses, és d’influència khmer (ètnia de Birmània) i és únic a Tailàndia. La torre principal, que està elaborada a mode de panotxa de blat de moro, fa gairebé 80 metres d’alçada i representa el mont Meru, que en la simbologia hindú és la llar dels déus.

La veritat és que en tot el llarg i repetit recorregut que he fet no podia deixar de pensar en el Modernisme.

Les seves torres representen la cosmologia hindú i budista, i presenta diversos nivells simbòlics propis del budisme.

Els joves tailandesos per anar a aquest temple es vesteixen amb el vestit Thai tradicional de festa. Una preciositat.

Bé, us envio unes quantes fotos tant de la visita d’ahir al Bowonnivet, del meu hotel, de l’excursió pel Chao Phraya, del Wat Arun, i algunes altres fotos esparses. Una abraçada immensa, i ara sí que ja fins ben aviat.

E