Pensant antigues coses,
rellegint escrits meus
de temps ja reculats,
me n’adono, d’on vinc,
quin horror no incorporo,
i quina ànsia d’amor
provinent de mancances,
el meu isolament,
vulnerabilitat,
i per damunt de tot,
la tria decisiva
de fer una vida clara,
res que esvaloti el dany,
res que esventi el dolor,
sols rescatar-me plàcida
del terror del maltracte,
de l’aniquilament,
de l’immens sofriment
infligit a aquells nens
per un criminal àvid,
pegant sobre nosaltres.
Milers de talls oberts
a tot el cos, al cor,
el cervell esventrant-se.
Destrucció sistemàtica,
de tots, l’ésser més bell,
la meva fonda mare.
Com ho vam suportar,
com vam poder restar
verticals, créixer, alçar
tota una vida humana
damunt la por, els sotracs,
els constants atemptats
a la carn matxucada.
Així vam viure, allà,
dins l’espaordiment,
dins l’agressió tenaç,
aquell odi furient,
els ulls que fulminaven
d’un monstre afamat
de destrucció, de sang,
del goig d’anorrear-nos.
La mare ens va bastir,
ella, que duia en si
civilitat de segles.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 