Fred Elwell
Com parlar de les nits
d’opressió a l’estómac,
corpresa pel tarquim
de la foscor que enronda.
Les nits terroritzades
per malsons que m’arponen,
amb el buit circumdant
el meu volt de persona.
Solitud que fumeja
del meu ésser i forma,
obscuritat i por,
i el terra que s’enfonsa.
És la meva tristor
que m’envaeix el cos,
l’angoixa de les nits
colgada en solitud,
res sota dels peus sòlid
i l’ànsia de trobar
a un lloc un paradís,
retorn de recer i pau,
d’alegria fecunda.
Tot paratge, un desert
per algú que és perdut.
Aclofada dins meu,
d’un topant cap a un altre,
tot dol i acabament.
Henry Fuseli
Feixuc el son,
pesants els somnis
eixarreïts,
tots desconsol
i el buit pregon
que em té esqueixada
l’agressió
dins l’espès aire
fent-se amb mi carn,
amb febre alta.
Dins l’ambient
ja descompost
vaig rebent dards
de fosc dolor,
venen en ones
prenyats de mal.
Són els malsons
el més real.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes de maltractament
L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.
Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.
Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.
Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.
Cada dia al meu món
improviso la vida,
igual que a aquella casa,
on la mare era llar,
recer, maternitat,
on sols sobrevivíem.
Sempre érem atacats,
sotjats, vilipendiats,
i el dolor ens estremia,
la por, la indefensió,
el veure com la mare,
desfeta, sucumbia.
Havíem de refer-nos,
i molts cops cada dia,
redreçar-nos, reprendre,
recollint els pedaços,
voler ser a l’existència,
tot i el terror, l’angoixa,
el substrat que teníem
de nens, ja de naixença.
La mare, el meu sosté,
que s’alçava a estimar-nos.
Així, amb aquell monstre,
l’amo de tots nosaltres,
tots van aprendre a viure,
a cada instant vexats,
ferits, anorreats,
i el patir per la mare,
una foguera al centre
per sempre lacerant-nos.
Això és el carrego,
la troballa de mi
-sempre a l’una amb la mare-
que ha de sobreposar-se,
que ha d’apartar els pesars,
que sent amb cinc sentits
l’amenaça que es cova.
I que sempre es refà
sense ni mirar enrere,
que comença de nou,
que malgrat tots els dols,
amb la vida els supera,
i es torna a encativar,
i l’alça l’estimar
que la mare ha deixat
com a valor indemne.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de l'esperança, Poemes de maltractament
Primavera. Fresc de Pompeia
Corria l’aire del món més estrenat
entre els arbres, i el meu amor per tu
era feroç. Totes dues ho sabíem,
terra, mare, i ens manteníem juntes
contra tot viure atroç. Coercides
sota un únic amo, un monstre cruel,
repulsiu, rabiós. Llavors era el temps
qui et transpirava, la vida mateixa
traspuant de tu. La primavera
batia les flors del nostre pati,
entrava al menjador a grans batecs
de llum. Teníem l’ai al cor, recordes,
sempre. Temíem més enllà
de la seguretat. Ens unia un front
comú contra el desfici, era en joc
la nostra integritat. Només el teu bastió
va sostenir-me, i no saps com estimava
el teu mirar, la teva pell, el teu cos,
el pentinar-te, ingènuament, humil
en el mirall. Llavors, mare, el meu món
començava, i tu eres tota llum,
el sol sencer, la penombra on la vida
creixia alta, la humitat que s’eixamora
al teu recer. Llavors, terra, mare,
el meu amor també era físic, i tota jo
estava atreta a tu. Mare, mai no hi haurà
felicitat que arribi a la teva senzillesa,
al teu esclat de llum. Era la teva vida
que ocupava tot el meu passat
i el meu futur, i el present era tot
fet del teu aire, del teu cos fet d’energia,
càlid, clar, fecund. Hagués volgut aprendre
de qui eres, res ha arribat mai
a la teva qualitat, mare de terra
acolorida, mare densa, i em desespera
veure com t’has ensulsiat.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Nena perduda sota el tremebund so
de l’odi que es versava, on trobaràs el
somni d’una vida millor? On s’arraparà
en tu l’aire que eixamora la roba estesa,
penjada per les mans de la mare, ferides
per mossecs de terror? Sota quina tomba
esclaten avui els crits, els cops que
van noquejar-te? Quina terra esclafa
l’esgarrifós odi avui que com un flagell
segueix clavant fuetades?
Nena perduda sota la metralla que cau
dels alts avions, qui farà cap a tu
una ullada callada, qui silenciosament
se t’endurà on el llampec vermell no et
pugui anihilar? Qui, en la teva fragilitat,
indefensa i menuda, vindrà a ensenyar-te
l’espai tendre i clar on senzillament puguis
jugar i creixis com una nena,
estimada i volguda?
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Mai no he sabut què és Nadal.
Veia la mare enfebrada
en un esdeveniment
descarnat, ple de fal·làcia.
Tots aquells amb qui ens reuníem
eren causants del dolor,
de la gran distorsió
dels fills que allà hi creixíem.
La mare era l’explotada,
ella, ingènua i festiva,
les ties, menyspreatives,
eren verinoses, fàtues,
la viva dolenteria.
I el meu pare, el més gran monstre,
entaulat en capçalera,
nosaltres, tres nens sumits
en un àcid que rosega.
Un patir a cor obert
per tots tres maltractadors,
les dues ties i un pare
sempre massacrant la mare,
l’únic meu real tresor.
Tot era estantís, putrífer,
greuges i pur despotisme
entre el dinar fumejant.
La mare ja ni s’asseia,
era l’escarràs, minyona
de les dones corsecades,
d’aquell homenot atroç.
Aquí vam créixer, escruixits,
amb l’angoixa que cremava,
amb el neguit per la mare,
el constant ase dels cops.
Aquí vaig aprendre a creure
solament en la justícia,
dreçant-me enmig la ignomínia
de tants anys, d’aquells Nadals.
I després, la plateria.
Ja hi havia una serventa,
una esclava sense vàlua,
sí, la mare esclafada,
que m’obria una ferida
que constantment ha sagnat.
Així era la tristor
i la infantesa trencada,
on l’horror sempre planava
i a diari esclatava
tot l’any, i el sofrent Nadal.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes de Nadal, Poemes ombrívols
De nit m’assalten els meus dolors profunds.
venen de lluny, del bressol, la infantesa,
dels constants cops noquejant-me sens treva,
i les ferides supuren sens descans.
Dolors compactes infligits al cos fràgil,
acumulats als anys de la creixença,
tot l’horror pres en la carn matxucada,
la psique esclata, es trenca, s’esquartera.
Els fets terribles quan no ets res ni ningú,
quan la ignomínia s’estableix com a norma
i els éssers tendres que voldries salvar
són la innocència que s’ha assassinat.
Un assassí que ens ha anat destruint
a coltellades sangonents dia a dia,
sumant desenes de múltiples llargs anys,
ara es presenta. Sanar res no és possible.
No vull l’oblit, sinó ser jo sencera,
amb la metralla que s’encén a les venes,
just per comprendre d’on vinc i cap a on vaig,
quin ha de ser el sentit de la vida,
i com morir no és el pitjor dels mals
abans d’estar sota el vil malefici
d’un monstre cruel gojós d’assassinar.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de maltractament, Poemes del temps
Són les cicatrius obertes
del cos cosit a ferides
el que em torna boteruda,
que m’aïlla de la gent,
que no em deixa integrar-me
en el món, el seu corrent,
en allò que és tan pragmàtic,
i sa, resolut i fet.
Però no hi tinc cap interès,
no hi trobo res que m’ajudi
a comprendre ni a avançar,
a eixamplar els meus sentits
vers l’acceptació del món
exempt d’aquella barbàrie
on vaig néixer, créixer i soc.
El món natural i savi,
amb les seves lleis estables
de cícliques d’estacions.
Aquí és on jo m’interpreto,
pertanyent a la natura,
de qui tan sols lleis accepto.
De les humanes, renego,
i de l’estirp familiar,
que em va fer perdre per sempre
en un turment sense treva,
en dolors esparverants.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la natura, Poemes de maltractament, Poemes ombrívols
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 