Soc en plena correntia
de temps, seguint nits i dies.
De jorn res en mi no vibra
si no és la tristor enfondida.
De nit voraços malsons
em duen fins a l’abisme.
Aquí soc, ara i avui
en un lloc d’on vull sortir-ne.
És feixuguesa de plom
aquest anar encalçant fites.
Amedeo Modigliani
Simplement, no sé què espero,
no arribarà el que voldria,
és temps just de mantenir-se
fins arribar a la mort.
Quines fites puc plantar
en el que em resta de vida
si el que és essencial
m’ha descartat, suprimida.
Soc en aquest desconcert,
vull fer els dies agradables,
però al paradigma d’avui
és la tristesa qui guanya.
Edward Burne-Jones
És la tristor dels meus dies,
pura quotidianitat,
un impàs on res no avança,
el dies, continuant.
Visc la més bàsica vida,
a vores, dolor punyent,
al mig, un buit que sols clama,
dona gran al volt extern.
Seria un gran desconsol
morir a edat avançada,
voldria d’hora enllestir,
el malfat em deixa exhausta.
Escolto el temps passar
bressolat per la brisa,
es concentren dolors
en tot el buit, tan llarg,
un túnel desastrós
on sagnen les ferides,
allà on la malvestat
és teixida amb la vida,
la meva, de malsons,
correntia de dies,
a cops mig reeixida
per voluntat i esforç.
Com comprendré
el neguit que em traspassa,
quin sortilegi
me’l desarrelarà,
quant temps confús
del tot desnivellada,
dona ansiosa
en foscúria enfonsada.
Les nits torturants formen els meus dies,
horrors retornats viscuts al passat,
voraços, sagnants, que de nit reviuen.
Amb mi moriran. Mentrestant em minen.
Fan del meu present lloc anorreat,
desistit, cremat, amb la mort per signe.
Potser neutralitzo tensions malignes
que poblen el món. El sentit del viure?
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons
Nikolai Fechin
Només el dolor de les nits
que esclafa de dies les paraules.
Cap línia de discurs o sentit,
un ésser tot sencer escorrialles.
Buidor i malestar pregon,
foscor que el respirar tenalla.
És temps d’anar passant pel món
fins l’hora d’una sortida clara.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de la desesperança, Poemes de la solitud
De nit records
que no són meus
van colpejant-me
a dins del somni.
Així de nou
una infantesa
del tot aliena
sofreixo i visc.
És tan sols plena
d’atroç angoixa
pel patiment
d’éssers, persones.
Un dolor antic
per tot el mal
de la infantesa
en mi inserit.
A casa meva,
d’un homenot
cruel, maleït.
Així ho revisc.
Nous escenaris
fan de suport
al cec patir
d’infinit crit.
Antoni Mancini
Els meus somnis, contra meu,
plasmen encertadament
la solitud que em circumda,
tota impossibilitat
d’algú que em faci costat,
sigui capaç d’estimar-me
desitgi sols els meu bé,
necessiti el meu recer.
L’home que avui he somiat,
a qui llanço els meus senyals
prudentment, amb clars somriures,
diu que no li agrado prou,
sé que per mi no es commou,
i així deserto i claudico.
I tornen els malsons de nits eixarreïdes,
quan es serren les dents, quan el cervell s’estreny,
i és l’angoixa que esclafa en diferents calibres
en el taüt de mort que el llit es converteix.
M’aixeco anorreada -no és l’acció de llevar-me-,
d’esma vaig fent els gests d’un ser encara viu,
faig la costosa feina de rentar-me, vestir-me,
i així em vaig disposant a ser un ser social.
Fins al carrer no rutllo. No esvaeixo malsons,
només mig me n’oblido, però la seva marca
duc tatuada a foc. Són el reflex nocturn
dels atacs monstruosos a aquest meu ésser fràgil
que sol ha d’encarar-s’hi, sobreviure, campar.
Són part de la consciència i endins van barrinant.
Publicat dins de llibre Lava encesa, Poemes de malsons, Poemes de maltractament
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 