Monthly Archives: Març 2025

Cel de plom

El cel de plom
reflectit als vidres
com una gran
desolació,
i cau la tarda
damunt la pupil·la,
feixuga com
aquest no-horitzó.

Mig febrer

El dia amorf
sense colors
polsim terrós
sobre les coses
arbres d’hivern
branques pelades
la llum somorta
que aplaca l’ànima.
És mig febrer
l’any gira i gira
passen els dies
inadvertits
hi ha un gris paisatge
sota el cel llòbrec
els ametllers
no han pas florit.

Punyent nostàlgia

Torno a ser al tren sense amor que m’engrapi,
és així buida la remor de ma vida,
torna a ser estiu i per sort soc més lliure,
l’any passat era el de pandèmia infausta.

Tots els meus somnis ja pesen de l’edat,
m’he anat fent gran tal com anys succeïen,
un rere l’altre, i així el nostre velam,
orsant en dies de pesars i alegries.

Soc ben formosa dona de seixanta anys,
i no crec pas  tampoc que passi ara 
un amor com quan en tenia vint,
iniciàtic, sender fet de miracles.

No en tinc pas prou amb aquest anar vivint,
amb els meus plans, i somnis, i viatges.
Pulsió d’amor mai no anorreada,
punyent nostàlgia d’aquell viure infinit.

Vidre trencadís

I com plovia
en les nits isolades,
queien les gotes
com vidre trencadís,
densa atmosfera
sideral que rodava
fent espirals
del temps atapeït,
girant, segant-me
de tota vida humana,
vida existent
cada cop més llunyana.

Estàtica

De vegades
sento el tràfec del món,
l’energia
que tot ho traspassa
des de l’angle
d’una vida estàtica.
Gairebé
m’hi suïcidaria,
just enmig
del seu xuclador.

Vaig amb la solitud

No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.

Dia dur

El dia tan definit,
colors cremats de la tarda
a començaments de març,
calor i suor perlada.

No ens acull, és dur i compacte,
no ens deixa entrar al seu cabal,
no hi ha infinit als seus marges,
no té ni fons ni ideal.

Rigors

John Everett Millais

Clocpiu aquest dia
de boira blavissa,
de núvols que escampen
sols malenconia,
de les flors que pengen
del passat estiu,
ja fosa la glòria
del sol a l’alçària
amb els rajos fixos
sense ni una màcula.

Així, amorfament,
un dia d’octubre,
dins de la tardor
d’un mes completat,
miro aquest meu món,
reflex del meu dintre,
anant cap a hivern,
caient en un cicle
que no alça els amors,
que enfonsa en rigors.

Festa Major

Toca la solitud la seva cançó
de nostàlgia, del no-res que plana,
de l’esterilitat de la tarda tancada
en un cos que glateix de desig,
amb llavis on borbollen besades,
la pell de passió amarada, i uns ulls
on hi esclaten les llàgrimes
en aquest temps promès de Festa Major,
on la dona delectable que soc
calla i se sent sucumbir, soterrada.

Inerta

Inerta com una estrella
faig giragonses en la nit parada.

Una carretera corba em mena
deserta i desolada.

El vent esquerp manifesta
la meva substància estranya.

La lluna freda m’envolta
de glaçada lluminària.

Sons esquerdats tallen vidres
i la nit acera l’aire.

Amb un calfred em redreço
l’aresta de l’americana.