Aquí deixo un tast de la meva obra, teixida amb el fil d'una llengua que abasta un món. Tots els poemes i relats han estat escrits per mi. Tots estan també editats en els 15 llibres que tinc publicats. Els poemes els podeu fer ben vostres, naturalment per exclusiu ús personal, sense cap mena de finalitat comercial, i sempre que n'esmenteu la meva autoria i me'n feu un comentari. Pel que fa al relats, que naturalment podeu llegir, me'n reservo la propietat exclusiva. Per qualsevol altre ús que en vulgueu fer, heu de parlar primer amb mi. Podeu deixar-me un comentari a qualsevol poema o relat i jo us respondré. Moltes gràcies, amics meus. Carme Cabús
El meu defalliment sota el sol que s’escampa, el meu país del sud i sens poder elevar-me. Així passa el meu temps enfront a atzagaiades, realitats cruentes, difícils d’afrontar-les.
Vaig vivint dia a dia, suportant els malsons, sentint-me assetjada també pels meus dolors, que duré sempre en mi, fins al jorn de la mort. La meva solitud és el meu element,
on hi trobo la pau, recomponc l’equilibri, em sento part del món, de tothom qui hi habiti. Lentament sura en mi la riquesa que aplego,
la salut que em compon, els grans amors que deso, i bellesa retinc, la que la vida engrana. La meva llibertat de cop torna a emparar-me.
Em ve la música buidada de tot somni d’aquests meus versos que jo voldria escriure. Està esgotat el meu viure, no afina, no rep l’embat de cap nova energia,
un transformar-me en matèria vibrant, transparent, clara, remorosa, exultant, solcant un món just desvetllat en mi, trencant la rècula d’aquests infinits dies,
sense penar, però amb una rodadissa feta de temps que es repeteix, que cau. Del tot a punt n’és l’ésser meu serè
que empal·lideix dins quotidianitat, sols l’alegria vull pel meu cos i fat, tot vessant versos magnífics, musicats.
Fal·laç és aquest aire que no porta cap musa. Esmussada de versos soc dintre la passera d’una tarda d’oratge de l’alta primavera amb les florides flors, amb llum que reverbera.
La fosca m’ha calat estant-me jorns a casa, sense el mirall del món, sens poder contrastar-me, i he de trobar qui soc, les meves coordenades, la brúixola, els amors que dreçada m’aguanten.
Cercar la veritat que en mi tinc endinsada, la bellesa latent, que convoca la màgia. Sense aquesta visió, aquest ser il·luminada,
no sé ni que oferir, més que coses mundanes, alienes a mi, buides, mancades d’ànima. La musa em descura, sols faig per invocar-la.
Soc un ésser dreçat, sol en la nit, caminant per una càlida avinguda. Els arbres de vida secreta potser pensen que vaig a un ball, amb el meu vestit de festa, i no cap a un destí desconegut on només l’aire regna.
Em fa molta il·lusió presentar-vos els tres llibres de poesia que he publicat el febrer d’aquest any.
Us deixo un petit tast de la poesia, que podeu trobar en el poema que publico a la contracoberta de cada llibre. Però com que trobo que a la contracoberta que us envio els poemes no es poden llegir bé, us els he escrit immediatament a sota, que aquí sí que són llegibles.
Abans de Sant Jordi, el 12 d’abril, de 6 a 9 de la tarda, seré a la Taula d’Escriptors de Sant Cugat,i el mateix dia de Sant Jordi estaré signant llibres a Cerdanyola del Vallès, on soc escriptora local.
Després tinc una sèrie de presentacions que ja us aniré comentant. Una abraçada immensa!
Profundes tardes
Passem entre la fronda d’antiga arquitectura d’una era gloriosa, d’una art exquisida, quan el món era íntim sota els immensos plàtans i encís irradiava la bellesa tangible.
L’avenir esdevenia entre volums de màgia, el temps dolç avançava etern i vegetal, aquí vaig néixer jo, en una era diàfana, intensa i perfumada, tot flors penjant en poms.
Aire pur de cel ample, transparent com si faula, llargues, profundes tardes de fondo amor sonor, un misteri entranyable al fons de tota cosa, la carícia que ens torba, l’inconcebible enyor.
autora: Carme Cabús
Vent conscient
Venia aquest vent, llunyà, obstinat, recorrent la terra des del firmament, sol en el seu gènere, tot absort en ell, com si explorés terra despoblada.
Col·lidia amb mi esbullant cabells m’esculpia el rostre, tot el meu perímetre, em palpava, expert, m’entortolligava, i íntimament, delerós, conscient, amb tot el seu tremp ferm m’escodrinyava.
Fins que, cautelós, de mi es deseixia, assenyat, silent, em deixava anar, girava cos, mans vers terra llunyana, sabent que jo no era qui amb passió cercava.
autora: Carme Cabús
Introbable
Et segueixo pressentint dreta en l’aire de la nit, sola en la ciutat callada.
Ara que tot se m’ha fos, que el dolor oneja en una asta com una antiga bandera
penosa i esparracada, vaig cap al teu gran amor, la meva vida introbable.
Aquí pots trobar el meu perfil
Miralls d'aigua, de Carme Cabús 