Pou fondo

Mirallejo entre clarors i ombres,
ve el sol fort, que malda per entrar
dins la cova que és la meva història,
un pou fondo sense regurgitar.

Com les fulles d’aquesta primavera
bella i nítida, que van llampeguejant,
també el sol vol inundar-me endintre,
però fa via a estrats superficials.

Com un mal, la foscor que em té presa
densitat, pantà que va xuclant,
esborrona la massa atapeïda
que em constreny sutjosa i m’invalida.

El sol viu vol obrir-hi una escletxa,
però el seu ímpetu no hi pot pas penetrar
tanmateix, sense somnis, com llega,
el seu raig fa conhort i costat.