Pau llunyana

Després de cinc jorns penant
a una gruta turmentosa,
d’un matí torrencial,
de pluja tumultuosa,
de davallar a un infern
de dolor a tota la còrpora,
d’enfonsar emoció, seny
en un pou sutjós d’angoixa,
just ara despunta el sol
a l’inici d’una tarda
que tanca aiguats sense nom,
que deixa al seu pas catàstrofes.
I jo cuito per sortir
del cau on soc enclaustrada,
amb l’ànim en tremolor,
un pes humit a l’espatlla,
la consciència no reeixida
que soc una dona ufana,
sinó plena de foscor,
entre dolor enfangada.
Ni amb els mateixos vestits
soc segura d’agradar-me,
però avanço amb pas elegant
si bé la pau és llunyana.