Deambulo

Amb una sabata, només simulada,
i amb una espardenya mig espellofada,
així deambulo per camins del món.

Una ala de l’ànima rossega per terra,
polsosa, nafrada, no aixecarà el vol.

Hi penja el dolor que no pot drenar,
el feixuc turment, l’expressió amarga.

Així, contrafeta, vaig amunt i avall,
ésser foradat per bala mortífera.

L’ala, com la mort, me la premo endintre,
i amb silenci accepto l’esvoranc de dol,
que mai no traspua, i ni en dic el nom.