Vaig amb la solitud

No tinc cap horitzó
i ni tan sols present,
soc ja en davallada,
just al començament.
Sens sosté ni alegria
faig camins pel vell món
com una peça aliena,
sobrera en tot entorn.
Vaig amb la solitud
–faisó de poliedre-,
que a cops em reconforta,
segons com em mareja,
de vegades m’esclafa,
però tota, ben sencera,
és d’ella d’on jo prenc
la llibertat primera.
Pot ser un substrat feixuc,
però és l’essència que em dreça.