Penúria

M’he endinsat en el magma
banal de l’existència,
sense l’amor que em fermi,
sense delit que em toqui,
tan sols hi vagarejo,
desorientada, inerme,
mancances essencials
m’engoleixen dins boira.
I soc la dona trista
que es mou només per esma,
sense il·lusió, confosa
en pesantor de dies,
amb els malsons que escanyen,
amb el dolor en sordina,
que abrupte m’amenaça,
que noqueja el meu viure.
El seu borboll latent
en buidor m’esmicola,
desistida, anihilada,
m’esvaeix dintre l’erm
de la solitud fosca,
sense forces ni rem.
No tinc doll ni forment.
Soc en penúria closa.