Estatisme

I no gravita res entorn la meva vida.
El dia, en perspectiva, és de tons fascinants.

Davallo a l’estatisme existencial que em mina,
desfaig de llavis rictus, hi col·loco un somriure.
Tot i que és feina àrdua, fins podria guiar-me
vers què voldria viure, vers qui voldria ser.

La natura, formosa, deliciosa, rica,
vessa màgia exquisida. Jo, ni gràcia ni fe.