Morgan Weistling
Imatge incorpòria com el temps,
reflex inabastable, sols ullada,
magnitud inquietant del meu ser,
amb vida que s’escapa, sentenciada.
Somric per convertir-me en humana,
ésser que em representes, irradiada,
i així allunyo de mi tot l’espant
de veure’m desdoblada en la parca.
