Nits eixarreïdes

I tornen els malsons de nits eixarreïdes,
quan es serren les dents, quan el cervell s’estreny,
i és l’angoixa que esclafa en diferents calibres
en el taüt de mort que el llit es converteix.

M’aixeco anorreada -no és l’acció de llevar-me-,
d’esma vaig fent els gests d’un ser encara viu,
faig la costosa feina de rentar-me, vestir-me,
i així em vaig disposant a ser un ser social.

Fins al carrer no rutllo. No esvaeixo malsons,
només mig me n’oblido, però la seva marca
duc tatuada a foc. Són el reflex nocturn

dels atacs monstruosos a aquest meu ésser fràgil
que sol ha d’encarar-s’hi, sobreviure, campar.
Són part de la consciència i endins van barrinant.