Negror freda

Fita al mirall la meva imatge calla.
Rere, les ones del temps emmordassat,
sang que es remou dins l’estanc que l’atrapa,
la violència retruny de flanc a flanc.

Estat de guerra en el qual em defenso
freda, immòbil igual que un llangardaix,
de les ninetes sura una pena negra
que regalima a l’interior del marc.

El meu esguard cerca un retomb de calma
i espera els dies blaus, purs i assolellats,
però el cor granat escola la sang negra
sense sortida en el llambreig tancat.

Es trencarà el vidre de la imatge
per recompondre’s en un reflex suau?
Tots els meus trets estrafets ara es mostren:
resistiré dempeus, amb cos i embat.

I en un redós servaré la tendresa,
l’única ensenya que empeny cap endavant,
i sorgirà estrenada, ben nova,
la flor més roja, de carmí esclatant.