Angoixa de mitjanit

L’angoixa de mitjanit,
quan un sotrac em desvetlla
del somni cruel, sumit
enmig del sutge més negre.
Somni sense definir,
tan sols patiment emana.

Deixa el bassal de verí
en què em desperto inundada.
A poc me la vaig fonent,
l’angoixa que em té corpresa,
quan ja m’he alçat, vertical,
i m’escalfo llet per prendre.

Reconec llavors el món,
el més íntim, el de casa,
i m’enduc la tassa al llit
i obro el llibre per la pàgina
darrera que vaig llegir
amb un punt que just la marca.

Em circumscric de bell nou
al seu orbe i personatges.
Refaig de nou el sentit
de qui soc, dels límits d’ara,
i després torno a dormir
fins a obrir els ulls, angoixada.