Sense món pragmàtic

Són les cicatrius obertes
del cos cosit a ferides
el que em torna boteruda,
que m’aïlla de la gent,
que no em deixa integrar-me
en el món, el seu corrent,
en allò que és tan pragmàtic,
i sa, resolut i fet.
Però no hi tinc cap interès,
no hi trobo res que m’ajudi
a comprendre ni a avançar,
a eixamplar els meus sentits
vers l’acceptació del món
exempt d’aquella barbàrie
on vaig néixer, créixer i soc.
El món natural i savi,
amb les seves lleis estables
de cícliques d’estacions.
Aquí és on jo m’interpreto,
pertanyent a la natura,
de qui tan sols lleis accepto.
De les humanes, renego,
i de l’estirp familiar,
que em va fer perdre per sempre
en un turment sense treva,
en dolors esparverants.