Bressolament

El meu cos sencer descansa,
assaboreix el moment
ben assegut en la calma,
i no interpreta ni hi sent.

Alena al fons, tanca els ulls
dintre l’escalfor que emana
l’abric lleuger, confortable
que l’embolcalla silent.

I el tren segueix endavant
prosseguint el seu viatge
bressolant íntimament
el meu ésser fet sols d’aura.

Reposa l’enteniment
de tanta feina intricada
de llargues hores, llarg temps,
i sols desitja bonança.

Com un llac en la quietud
amb aigua límpida i sana
que frueix de la claror,
que cap vent avui no llaura.