Assassí

De nit m’assalten els meus dolors profunds.
venen de lluny, del bressol, la infantesa,
dels constants cops noquejant-me sens treva,
i les ferides supuren sens descans.
Dolors compactes infligits al cos fràgil,
acumulats als anys de la creixença,
tot l’horror pres en la carn matxucada,
la psique esclata, es trenca, s’esquartera.
Els fets terribles quan no ets res ni ningú,
quan la ignomínia s’estableix com a norma
i els éssers tendres que voldries salvar
són la innocència que s’ha assassinat.
Un assassí que ens ha anat destruint
a coltellades sangonents dia a dia,
sumant desenes de múltiples llargs anys,
ara es presenta. Sanar res no és possible.
No vull l’oblit, sinó ser jo sencera,
amb la metralla que s’encén a les venes,
just per comprendre d’on vinc i cap a on vaig,
quin ha de ser el sentit de la vida,
i com morir no és el pitjor dels mals
abans d’estar sota el vil malefici
d’un monstre cruel gojós d’assassinar.