Vespre ardent

Només pels carrers transitats on encara
puc trobar la teva imatge. La lluna
com un fermall clavat en l’espessor
del cel. Les tàpies vessen olors i flors,
i la nit no deixa caure el pes, com si
també t’esperés, igual que jo mateixa,
contenint l’alè, traspuant l’encís
per la pell. Viu el teu cos transparent
per on passa i s’hi deté el temps,
on hi deixa, com un pòsit, tota
la riquesa més plena. Les vives llums
titil·len al lluny del gran vespre ardent
que, avançant-se a tu, ja et respira.