Trens d’Europa

Van córrer un dia les flors escampades per l’aire,
va córrer la bellesa del mar, la veu suau d’un home
que m’estimava, amb la seva escalfor oferta.
Va córrer també la joventut, quan els errors
no ens tocaven, quan no ens havíem equivocat
i l’aire duia sols aromes i els somnis eren tries
que mai es podrien esbarriar. Van córrer els viatges
en els trens recorrent de nits Europa, i el temps
inacabable, que no sabíem que s’anava descabdellant
i que deixaria un deixant de pèrdues i de llàgrimes,
i de camins per sempre trencats, i de dolors i cruentes
veritats, d’equivocacions irremeiables. De mals
comesos també a d’altres, gairebé sense voler,
inserits en la terra viva mentre quedava rere nostre
un reguitzell de fulles seques, i seguíem caient i
redreçant-nos, amb una solitud com mai no haguéssim
pogut imaginar. Cada cop més vençuts, més perduts
i incapaços, enfonsats en una realitat que un dia
ens xuclaria definitivament cap a la fi.