T’he reconegut

Pierre Julien

T’he reconegut, amb els teus ulls commovedors
que se’m van perdre en el temps de la joventut,
en el subsòl dels anys, allà on a tots dos ens
creia encara verges. Jo davant teu, amb l’ofrena
de mi arrelada dins del cor i a les venes, o bé
girant al teu voltant amb les meves ones
concèntriques, tu com un déu que ho irradiava
tot alçat dalt d’un pedestal, un déu irat de cor
captiu i temorós que no va arribar a convertir-se
en humà, que no va saber trobar la seva real
dimensió, la seva fortalesa veritable. Jo no sabia
aleshores que ja duies inscrita la mossegada
de la serp que havia promogut la teva expulsió
del paradís. Tu, que vas fer servir el teu poder
omnipotent tan sols per estavellar-me contra
la presó en què el teu cor i la teva ànima eren
presoners, la teva oculta tortura. No va virar
el teu ésser, per a mi totpoderós, a convertir-se
en humà, perquè ara sé que aleshores ja tenies
desterrats per sempre els grans goigs de la vida.